El comerç d’armes

Tothom sap que els estats només venen armes defensives. Déu ens en guard, de vendre’n d’ofensives, que poden matar dones, homes bons i nens! Les armes només són per defensar-se d’homes dolents.

Pensava en això, quan he llegit les darreres notícies del tren d’alta velocitat entre Medina i la Meca, que tenia un cost inicial de 7.000 milions de dòlars, però que serà superior per aquelles raons que es donen sempre. Les concessionàries del pastís són dotze empreses espanyoles, algunes de públiques i altres de privades. Entre les privades, n’hi ha algunes de l’apreciat Florentino Pérez, que té la llotja més fructífera a l’estadi Bernabéu. La línia fèrria està acabada i a punt de la inauguració oficial. Però, quina relació hi pot haver entre el comerç d’armes i un ferrocarril d’alta velocitat?

L’Estat espanyol, i concretament el govern de Mariano Rajoy, va signar el contracte de construcció que té, com ja he dit, una bona participació d’empreses públiques, amb la Renfe al capdavant. Aquí comença un dels misteris del comerç internacional. L’Aràbia Saudita, propietària del tren que portarà els creients musulmans des de la ciutat santa de Medina fins a la Meca, el lloc més sagrat de l’islamisme, ha concedit la construcció del tren a les empreses espanyoles a canvi que altres empreses del mateix estat els venguin uns quants vaixells i alguns submarins. Evidentment, tots ells de caràcter defensiu, ja que l’Aràbia Saudita no ha entrat mai en cap guerra, fora de la del Iemen, on va matar, fa unes setmanes, un autobús de nens, per un error inevitable de l’arma defensiva.

Fins ara, tot molt bé, fora dels nens morts. Però com que aniran al cel directament, el dolor és menor. Ves per on, però, que al Parlament espanyol guanya una moció de censura contra el govern del PP i és el PSOE l’encarregat de formar-ne un de nou, el qual ara no veu bé aquesta venda d’armes, vaixells i submarins, potser perquè té la sospita que poden ser, en un moment donat, armes ofensives. Per tant, trenca el contracte amb els àrabs.

Però aleshores els arriba la protesta dels obrers que treballen a les drassanes on es construeixen els vaixells i submarins. Només la carcassa, ja que les armes que portaran seran fabricades per empreses públiques o privades. Els obrers, que en la seva majoria són votants del PSOE, no poden comprendre que un govern socialista els faci aquesta mala passada, que els assegurava feina per dos o tres anys.

La protesta arriba a La Moncloa, que, com és natural, rectifica les ordres donades i demana la continuïtat en el contracte. Potser s’han equivocat, pensen, i creuen que els vaixells i submarins només serviran per a fer agradables creuers o per veure la vida dels peixos al fons del mar.

S’adonen de la dificultat de la política i de l’aplicació dels principis ètics, quan es tracta de la venda d’armes defensives? Tot el món anomenat civilitzat està ple d’aquesta mena de contractes. Els governants demanen la pau al món, però venen armes als estats amics o mig-amics, ja que han de pensar en la seva gent, abans que en els nens de l’autobús del Iemen. Deuen tenir raó, perquè tothom ho fa. No és difícil trobar excuses de bon o mal pagador. I si no es troben, s’inventen, que per això tenen personal amb molts màsters de la Universidad Rey Juan Carlos.