La Borsa
Més valors
Economia

ERNESTO POVEDA

PRESIDENT D’ICSA GRUPO

“Avui ja no es tracta tan sols de saber quina carrera triar”

Cal revalorar les feines de cures, perquè, a més, tot i els canvis tecnològics, són de les poques activitats difícilment substituïbles”
Amb la digitalització, una pime i una gran empresa competiran entre iguals, com si el Barça i l’Europa juguessin la mateixa lliga”

L’empresa que presideix, assegura, és un “bon baròmetre” de la situació del mercat laboral a cada moment. I a parer d’Ernesto Poveda, la pandèmia ha accelerat molts dels processos inherents de la quarta revolució industrial que ja abans arribaven a molta velocitat

A qué es dedica ICSA Grupo?
ICSA és una empresa de captació de persones idònies per a les necessitats de professionals que tenen les nostres empreses. Estem molt focalitzats a Catalunya, però també tenim presència a l’Estat i pertanyem a una xarxa internacional. També treballen actualitzant les empreses a partir de les necessitats que es van generant en els nous entorns. Això ens permet avaluar amb força precisió com evoluciona el mercat laboral.
I en quin moment estem?
Podríem parlar, per exemple, del tema de la digitalització, que no és altra cosa que una eina per a l’adequació a la situació actual. La digitalització és la facilitació de l’actualització de les companyies, no l’objectiu en ella mateixa. Hem vist que és un tema que s’ha desenvolupat ràpidament, però igualment estava cantat que les empreses que no s’hi apuntessin quedarien obsoletes i fora de joc. Les que no es digitalitzin acabaran absorbides o eliminades per la competència.
Passarà el mateix amb el teletreball?
Tot plegat són eines que van donant resposta a les necessitats que va imposant el mercat. La pandèmia de la Covid-19 ha estat un detonant impressionant que ha canviat el mercat des del punt de vista de l’activitat i això ha modificat el mercat laboral. Hem d’aplicar les noves eines amb més rapidesa, una cosa que hauria passat al cap de quatre o cinc anys, però que hem vist com s’ha accelerat en qüestió de mesos.
Com ho ha detectat la vostra empresa?
Teníem molts clients que ja estaven entrant en els nous conceptes de flexibilització, d’optimització, i fins i tot d’objectius de les mateixes companyies. Ara ens ha canviat el mercat, ens ha canviat l’entorn i hem de readaptar-nos-hi. El que és clar és que hi ha noves regles i hi hem d’adaptar el nostre enfocament i la nostra aproximació al mercat. Ja no podem pensar, per exemple, en el típic venedor, que anava a visitar empreses amb el catàleg. Els d’ara hauran de tenir un alt component tecnològic i hauran d’utilitzar les eines del nou escenari. No hi haurà tanta presència física, i es farà amb un contacte més digital, molt pensat per fer arribar informació, per fer seguiment... Sempre caldran venedors, però ara han de ser tecnològicament adaptats a les noves funcionalitats. Caldrà ser capaç de trobar oportunitats de mercat i aproximar-s’hi. És un canvi que implica el reforçament d’habilitats de comunicació, que seran el fet diferencial. Cal gent capaç de comunicar correctament, de ser àgil, flexible. Fins fa poc el venedor tradicional anava a l’empresa, feia un cafè amb el responsable i s’establia una vinculació personal, sovint afectiva. Ara aquest vincle haurà de ser més professional i no dependrà tant del contacte personal. I això no té marxa enrere.
Hi haurà valors que es perdran, doncs?
És cert que això tanca algunes possibilitats, però n’obre de noves, perquè ara una venda pot tenir un escenari infinit. Ja no anirem a vendre tan sols a una zona determinada, sinó que ho podrem fer a tot arreu i des de casa nostra. I això introdueix un tema important, que serà l’idioma, i és clar que el dels negocis és, i continuarà sent-ho, l’anglès, ens agradi o no. I serà necessari un anglès ben estructurat. Per tant, els professionals hauran de tenir un fort compromís tecnològic i unes competències lingüístiques importants en l’anglès.
Però hi haurà sectors en què potser les coses seran diferents, oi?
Efectivament. Hi ha sectors que seran vulnerables fins i tot fent el salt a la nova economia. Hem vist el que passava amb el turisme i la pandèmia.
I què passarà amb les empreses petites que no tindran recursos per assolir aquesta actualització?
Hem de saber que potser no cal assolir una superdigitalització. L’esforç que hi ha de destinar un petit hotelet de muntanya amb quaranta habitacions i una gran cadena no són tan diferents. I amb això el petit tindrà un accés al mercat més àgil i efectiu. La digitalització el que fa és elevar la possibilitat de competència en un món global de forma significativa. Per exemple, conec un hotel de muntanya especialitzat en els pescadors aficionats que van a pescar truites de riu quan és la temporada. L’hotel ara és ple. Allà no tenen competència. I, si saben cultivar un equilibri adequat de qualitat i preu, tenen assegurada la supervivència. I pensem que un cas com la pandèmia afecta tothom, els grans, els petits i els mitjans i tots els sectors. Aquest exemple dels hotels serveix per explicar fins a quin punt la digitalització iguala oportunitats. És com si el Barça i l’Europa competissin a la mateixa lliga.
A tota la gent que ara veu perillar el seu lloc de treball, què els recomanaria, tant des del punt de vista de buscar alternatives com d’assegurar la presència en el mercat de treball?
L’actitud és fonamental. Una actitud oberta a adaptar-se als canvis. Ara hi ha una oportunitat d’or en el 5G, que arriba per facilitar processos de robotització, de digitalització i que multiplica per cent la velocitat actual. El 5G serà una eina impressionant que hauran de fer servir totes les organitzacions que vulguin progressar, sigui quin sigui el seu sector. Ho faran la indústria, la medecina, etc. Algú que vulgui reforçar la seva ocupabilitat hauria de posar-se al dia en els avantatges que representa aquest 5G. És molt evident que les empreses que s’hi adaptin tindran un avantatge competitiu respecte de les que es quedin acomodades en el 4G o el 3G.
I als estudiants que han de decidir a què es dedicaran, què els diria?
Fa alguns anys els canvis venien de mica en mica. Ara tot és rapidíssim. No es tracta només de la carrera que triïs. Ara cal preocupar-se, per exemple, de com hi aplicaràs el big data, per tenir informació de certs temes. A la xarxa hi ha molta informació, però cal saber com discriminar-ne la vàlida o la falsa. També cal tenir nocions de ciberseguretat... Ens agradi o no són temes essencials. Qualsevol professió, posem per cas un metge, haurà d’actualitzar constantment els seus coneixements. La informació va tan ràpida que o s’està absolutament al dia o es perd el tren. Abans, un metge anava a un congrés i allà s’informava de les novetats. Ara tot és molt veloç i cal estar a l’aguait de les novetats que arriben, sigui des del seu col·legi professional, a les revistes especialitzades o per les empreses del sector.
Tot això fa una mica vertigen. Hi haurà qui es quedarà fora d’aquesta cursa? I a més hi ha l’afectació que ha implicat la pandèmia... hi haurà feines que ja no es recuperaran?
Com a tema general es quedaran fora els conformistes, els que no es preocupin per l’actualització, els que pensen que “sempre s’ha fet així i ho continuarem fent d’aquesta manera”. Aquests estan condemnats al fracàs. Totes les feines que tinguin un alt nivell de rutina són susceptibles de ser substituïdes d’una manera o altra per models intel·ligents, per la robòtica, amb contestadors automàtics, amb models i algoritmes matemàtics que solucionaran els problemes. També les feines menys qualificades aniran sent substituïdes per tots els nous avenços...
I què passarà amb les feines de cures, d’atenció a la gent gran, docents? Són un món a part?
Aquestes feines tenen sovint un component de vocació i hi ha un tema de valors, ètica... Aquests seran difícilment substituïbles. Però des del punt de vista general, lamentablement, estan poc valorades. I independentment d’aquesta baixa valoració seran difícilment substituïbles. Estem en una societat d’usar i llençar. Pensem què ha passat en aquesta pandèmia amb les residències de gent gran o de discapacitats. Hi ha hagut una degradació impressionant, perquè en moltíssims casos no han estat portades adequadament i hi ha pesat més el component econòmic que l’humà. Han estat institucions que s’han explotat moltes vegades des d’un punt de vista economicista. I aquest àmbit incideix molt el tipus de societat que estem creant.
Per tant, independentment de si apliquen tecnologia o no, què hauríem de fer per revalorar aquestes tasques, millorar-ne les condicions, els salaris...?
Hi ha feina a fer. No en tinc ni el més petit dubte. Però cal canviar un paradigma economicista per un d’humanista, perquè tinguin un reconeixement a tots els nivells. El que no és acceptable és que només s’hi apliquin criteris de rendibilitat i a curt termini. En el cas de les residències, pensem que, al capdavall, gràcies a la gent gran som ara aquí i si tenim un estat de benestar millor que en altres llocs és perquè ells han cotitzat tota la vida i van lluitar també per guanyar drets socials. El que no podem fer és deixar-los aparcats esperant a veure quants moren. Les xifres de les morts en residències fan feredat, i no ha sortit ni un sol responsable, ni una dimissió. Perquè ells han complert amb el pla de negoci. Si un pla de negoci es mira tan sols en termes quantitatius no es pot considerar un pla com a tal.
En la revolució tecnològica anterior vam veure com s’introduïa la informàtica, internet... Hi va haver un gran salt que en teoria ens havia de fer treballar menys hores, perquè augmentaria la productivitat; ens van fer creure que es podria dedicar més temps a la família, a l’oci, que es reduirien desigualtats... En definitiva, que els ordinadors assumirien esforç de les persones, i no ha estat així...
Cert, es van facilitar molts processos, però hem vist que fer anar un ordinador no ha implicat necessàriament treballar menys hores que abans. Però recordem que les revolucions anteriors tenien un ritme molt lent. L’actual, no. Els canvis ara van tan ràpids que, si mirem els últims vint anys, hem fet un salt en tecnologia que no ens el podíem ni imaginar. Quan van entrar en escena els grans models informàtica, el SAP, etc., ningú pensava que podien quedar superats tan a curt termini. És una progressió que, com tota revolució, té molt de disruptiu, i amb el temps es va resituant. Perquè realment ens millori la qualitat de vida, sobretot cal estar atents al control de certs aspectes des del punt de vista polític. No voldria entrar en polèmiques, però en general els polítics actuen pensant més en la reelecció que a millorar el benestar de la població. Amb una previsió de quatre anys no es poden plantejar canvis qualitatius importants que caldria abordar. Tenim l’exemple de la reforma laboral. Abans de les eleccions se’n parlava molt. Ara sembla que és un tema oblidat. Què ha passat? Que el dia a dia dels polítics va canviant. Jo soc un petit empresari que al final de cada mes pago IRPF i IVA i sempre he contractat indefinits, i em trobo que som les empreses les que hem d’aplicar una bioètica, un cert equilibri i replantejar humanísticament les relacions dins de les empreses.
I això s’està fent?
Ens cal gent que pensi i que critiqui, des de dins del sistema, les coses que es poden fer millor. Quan hem sentit abans d’alguna patronal que calia actualitzar els sous? Mai. Calen nivells retributius raonables per tenir la gent que pugui sobreviure. I un altre gran tema és la precarietat. El gros dels contractes són temporals; n’hi ha d’una setmana! Per sort, encara hi ha gent que pensa amb ètica i té clar que les feines han de tenir en principi contractes indefinits, amb un salari per viure de manera digna.

Transversal

L’Ovidi Montllor cantava “Soc alcoià, dic ben alt que parle català, i ho faig a la manera de València”. De manera molt semblant, Ernesto Poveda reivindica el seu accent occidental i recorda que va néixer en un poble de l’interior d’Alacant, “un dels últims pobles anant cap al sud on es parla català”. Poveda va venir de ben jove a Catalunya, als divuit anys, i aquí s’ha format, remarca, professionalment i personalment. Va estudiar a Esade i té el títol d’economista. A més de presidir ICSA Grupo i d’insistir en la necessitat d’introduir un costat humanista i social al món dels negocis, està vinculat a activitats de diverses entitats sense ànim de lucre, entre aquestes, com a membre del consell assessor de la Fundació Pere Tarrés. A més, està involucrat en tot tipus d’innovacions per detectar noves oportunitats laborals.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Economia

Lluny del Banc d’Espanya

barcelona

Treball mediarà avui entre Saint-Gobain i la plantilla per desencallar el conflicte

Barcelona

La nova CaixaBank vol “creativitat” per acomiadar

Barcelona

CaixaBank mantindrà part de la seu operativa a Barcelona

Barcelona

Temporada desigual

girona

El saló d’emprenedors Biz busca reactivar l’economia

barcelona
Port de Barcelona

L’ús de la intel·ligència posada al servei de la sostenibilitat

Comertia alerta que excloure el comerç i la restauració dels ERTO suposarà la mort de la meitat d’empreses

Barcelona

Sánchez Llibre, a la ministra de Treball: “No volem deixar cap sector ni cap empresa a la cuneta”

Barcelona