La Borsa
Més valors
Economia

RAMON AYMERICH

Periodista i escriptor

“És increïble com el país es carrega un actiu com el seu paisatge”

No coneixem el país, ni el turístic ni el real; ni a què es dedica la gent, ni com es guanya la vida. I hauríem de començar per aquí
Part de l’atur estructural i de la pobresa relativa que ens afecten provenen de la baixa qualitat de l’ocupació en el sector turístic

Acaba de publicar La fàbrica de turistes (Pòrtic), un volum imprescindible per entendre el que ja explicita en el subtítol: “El país que va canviar la indústria pel turisme.” El text, diàfan i aclaridor, convida a fer una reflexió indispensable al nostre país.

Tot i que el fenomen del turisme tal com el coneixem ara s’engega ja fa unes dècades amb la convergència de diversos components, el llibre té una frase que sembla resumir-ho molt bé: “Els diners venien sols”...
Aquesta cita és d’un hoteler que explica la seva joventut a la Costa Daurada. El sector va tenir una època bastant fàcil, perquè, si s’obria un negoci d’hostaleria, no calia ser gaire exigent perquè el turista venia, pagava, i a més en divises. Va ser una època molt bona. Van sorgir emprenedors del no res...
És cert que hi havia famílies de Platja d’Aro que dormien a la cort del bestiar i deixaven la casa als turistes?
Sí. Aquest és un fenomen molt de la Costa Brava. Allà molts deixaven l’agricultura o qualsevol altra activitat i es posaven a fer d’hoteler o de paleta. Per a tota una generació, la Costa Brava els va enriquir i va millorar moltíssim les condicions de vida de molta gent. Després això es reprodueix a la Costa Daurada i més tard a Barcelona, que és on es fan diners de veritat. Van ser els anys posteriors al 1994, cap al 2000, quan hi va haver el moment àlgid a la capital.
I tanmateix, molt al principi, cap als anys cinquanta, el turisme havia estat una finestra d’aire fresc davant de l’ambient resclosit del franquisme...
El turisme, en una societat tancada i autoritària com la franquista, obre el món a uns valors més liberals, no tan controlats ideològicament com estàvem aquí. Només cal pensar en el paper de l’Església en aquell moment. No sé si parlaria directament d’alliberament sexual, però sí de nous costums. Era una entrada d’idees noves. Hi ha gent que diu que el turisme va col·laborar a esquerdar l’edifici franquista. No sé si es pot afirmar categòricament, però sí que és cert que va canviar moltíssim el panorama. Va ser una escletxa de llum.
Què hi té a veure l’eclosió del sector immobiliari, que ja presentava una tendència a l’alça, paral·lelament a les crisis sectorials i a les deslocalitzacions industrials?
Tots dos sectors van plegats. El turisme engreixa el totxo, i a aquest últim li va molt bé tota l’expansió turística. Quan parlem de capitals, cal recordar el fenomen de l’empresari mitjà que a mitjan anys vuitanta rep una oferta per l’empresa i amb aquests diners va a un banc d’inversió o a un consultor. Aquests li aconsellen que els posi directament en aquests sectors, perquè són els que tenen un retorn més ràpid i més rendibilitat. El paroxisme arriba entre el 2000 i el 2007. Amb revaloracions brutals i veloces, d’un 20% o un 30%. Va ser una febre de l’or, sobretot a Barcelona.
Barcelona té un model propi?
Sí, els orígens són distints. En els primers anys de la Costa Brava, la gent amb diners, el món financer, ni hi participava. No podríem dir que ho menyspreessin, però sí que s’ho miraven una mica de lluny. I en canvi, quan el turisme arriba a Barcelona, entenen molt ràpidament que si s’inverteix, per exemple, en un comerç als baixos en determinades artèries de la ciutat, o si es posen diners en un hotel, aquesta inversió es rendibilitzarà molt de pressa. I aquí sí que es produeix un boom, paral·lel a tot el període de desindustrialització. I molts capitals que abans anaven a la indústria es desvien cap al sector immobiliari i el turisme.
Al llibre hi ha un paràgraf demolidor que explica que, si bé els manuals d’estratègica turística parlen d’un cercle virtuós entre millor oferta i menys turistes amb més capacitat de despesa, aquest objectiu ensopega amb la realitat d’una economia de mercat on són els agents privats els que decideixen el que es fa...
Certament, i després ens trobem que arriben turistes a emborratxar-se a la Barceloneta, a Salou, a Lloret... I el fenomen arriba a localitats petites, on els alcaldes estan molt pressionats per requalificar terrenys, perquè autoritzin hotels. I el motiu és que al final allò seran unes desenes de llocs de treball que fan molta falta. Encara que després siguin temporals. Aquest vessant de “camí més fàcil per tenir activitat” té un doble tall.
Parlem de valor afegit, ¿ningú va pensar en quin tipus de mercat laboral s’estaria fomentant? Al llibre hi ha el testimoni demolidor d’una cambrera de pis...
Molts dels llocs de treball del turisme són feines precàries, mal pagades, temporals i que condueixen a una pobresa relativa. Part de l’atur estructural ve d’aquí. El turisme, a Catalunya donava llocs de treball a unes 400.000 persones abans de la pandèmia. El problema és que la meitat eren només durant mig any. Això ens converteix en un país molt poc productiu. A més, com que els salaris són baixos, hi accedeix gent poc formada, i això també provoca la falta d’incentius perquè la gent es formi. Tot plegat crea un mercat molt dependent de la resta de la societat. Una cambrera de pis s’ha de retirar poc després dels cinquanta anys perquè físicament està destrossada. En termes d’atenció sanitària, pensions..., si es fa el balanç de les prestacions que ha fet a la seva vida, amb uns salaris molt baixos, el que rebrà de l’Estat encara és més lamentable.
Alguns experts intenten minimitzar el pes del turisme en el conjunt de l’economia, i argüeixen que tampoc és tant com ens pensem, que representa entre un 12% i un 13% del PIB.
Però déu n’hi do, i segurament és molt més. Personalment crec que no està ben calculat i que s’hauran de fer més debats sobre el tema, perquè el cert és que abasta molts més sectors. Aquí, a Barcelona, el comerç, el taxi, els equipaments culturals..., no serien viables sense el turisme. La capacitat d’arrossegament del turisme és enorme.
Tenim un turisme molt resilient, ni els atemptats a la Rambla, ni les convulsions polítiques, les desenes de protestes al carrer... No el desanimen. Continuen venint...
Es va veure clarament després dels atemptats a la Rambla. El sector es va refer molt més de pressa, per exemple, que París després de l’atac terrorista que van rebre. Allà van tenir un any de baixada. A Barcelona ni això, la minicrisi va durar tres mesos. Tothom se n’havia oblidat.
Sembla que mentre tinguem modernisme, sol i platja, això no s’acabarà...
El modernisme a Barcelona és un actiu gairebé exclusiu. Hi ha altres llocs on n’hi ha, però no es poden comparar. Del top ten dels llocs més visitats, quatre o cinc són modernistes, o més aviat obres de Gaudí. I amb aquest clima, amb platges a la vora, tot forma un còctel fins ara bastant imbatible.
Amb la pandèmia havíem d’aprofitar per canviar el model, però ara ja parlem d’una nova terminal de creuers, de l’ampliació de l’aeroport, de la franquícia de l’Hermitage. El cert és que ens estem despertant de la pandèmia amb una gran bulímia de turisme...
Estem sortint de la pandèmia amb molta més avidesa i incidint molt més en aquest sector. No veig indicis que haguem de canviar gaire. El tema de l’aeroport, per exemple, és complicat d’escatir, però segurament s’hauria d’estudiar amb molta més calma.
Al llibre esmenta que hi ha gent que ha envellit alertant dels inconvenients del ‘boom’ turístic i també de l’immobiliari... sense que ningú els escolti.
Sobre la Costa Brava hi ha una quantitat enorme de coses escrites, i tanmateix s’ha continuat trinxant. S’han salvat algunes zones, però els habitants de les comarques gironines poden donar fe d’aquesta destrucció. Cada any es reuneixen, cada any es queixen de com es malmet el territori i cada any continuem igual. Experts com ara el catedràtic Josep Oliver ho expliquen... És increïble com el país es carrega el paisatge quan viu tant d’aquest mateix paisatge... Ens l’anem polint de mica en mica...
Si Barcelona no fos turística no viuríem el turisme tan malament?
És que Barcelona és molt important, segurament és un terç del total del negoci i creixent. És on hi ha els segments més elevats. I si bé és cert que som un país d’emprenedors, també ho som de molta gent que ha buscat el diner fàcil. El turisme ha estat una mica un micropelotazo a la catalana. I és que és difícil dir-li a un emprenedor que perseveri, que innovi, que busqui gent formada, i que d’aquí a cinc o deu anys potser farà un bon resultat i obtindrà uns marges del 2% o del 5%. Aquestes persones ens diran que els deixem estar, perquè els surt molt més a compte posar una guingueta per servir paella de qualitat dubtosa. En tot plegat hi ha una cosa que sorprèn, i és que fa vint anys tothom deia que aquí no cabia més gent. I tanmateix seguim i seguim. I segurament la realitat futura ens continuarà sorprenent.
Aleshores no hem après gaire res amb tot el patiment de la pandèmia? A la Boqueria tornarem a tenir les paradetes de fruita tallada i plastificada?
És probable que d’aquí a un temps hi hagi alguna mena de reflexió, però és difícil de saber. De moment, la ciutat ja és plena d’estrangers.
La turismofòbia apunta més cap al model que no pas cap als turistes... De la mateixa manera que com a consumidors podem incidir en certs fenòmens, els ciutadans podem fer alguna cosa per canviar aquest model?
Em temo que tenim molt poc marge. Tot plegat dependrà de l’administració. I és cert que, malgrat que hi ha un rebuig cap a cert model de turisme, Barcelona és considerada una ciutat molt amable. Els visitants que venen encara la veuen viva, els encanta. Això vol dir que encara hi ha marge. Però l’administració té la responsabilitat de desconcentrar la gent de determinats llocs. A la Sagrada Família és difícilment sostenible. La Barceloneta és un model que tal com s’ha plantejat només pot comportar més degradació. Els veïns? No sé com ens ho podem fer...
I també hi ha experts que troben que amb aquestes alarmes no n’hi ha per a tant, com ara Germà Bel o el mateix Mas-Colell, que confia en una regulació...
És que no hi ha consens entre els economistes. També hi ha José Antonio Donaire, el mateix Salvador Anton, tots ells pensen que no hi ha res que no es pugui regular, i que es tracta de mirar de controlar-ho. Alguns són més radicals, d’altres menys. Mas-Colell diu que hem fet bé d’aprofitar aquest avantatge competitiu del país. El que passa és que un discurs que en teoria està bé, a la pràctica ja no ho és tant. Pensem que en molts llocs, com ara certs barris de Barcelona, hi ha una entrega absoluta al turista per part dels comerços i l’hostaleria. Llocs on abans es podia menjar per 10 o 12 euros, de cop i volta els descobreix el turisme i tot canvia, els preus, la carta... És una taca d’oli. Allà on hi havia comerç de barri trobem burgers o hostels. Tot i que els més joves conviuen més bé amb aquest estil de vida, per a un tipus de veí, sobretot d’una certa edat, això genera moltes incomoditats.
Al llibre insisteix a recordar que sovint parlem del turisme en termes morals...
La frase és de Salvador Anton, un economista de Salou, i és certa. En els últims deu anys s’ha instal·lat un estat d’ànim no gaire positiu cap al turisme. Hi han contribuït llibres de referència com ara el del Miquel Puig, La sortida del laberint. El cert és que no coneixem gaire el país, ni el turístic ni el real. Ni a què es dedica la gent ni com es guanya la vida. I hauríem de començar per aquí.

Un referent de l’ofici

Ramon Aymerich és actualment redactor en cap de la secció d’internacional de La Vanguardia, però du a l’esquena una àmplia experiència periodística en seccions com ara la d’economia i també ha fet de professor de periodisme econòmic a la Universitat Autònoma de Barcelona durant sis anys. Parla amb modèstia, gairebé amb timidesa, d’assajos seus que han estat referents temàtics com ara Fet a casa, (Viena Editorial), sobre la innovació a Catalunya, que considera un llibre “innocent”, i fins i tot d’aquest últim sobre el turisme, que hauria de ser a la tauleta de nit de molts polítics. Amb 62 anys acabats de fer i encara molt per dir i aportar a la professió, confessa on troba serenor: “Ara m’agrada caminar, observar els ocells amb els meus prismàtics; hi trobo la tranquil·litat més absoluta.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Divuit granges gironines seran a Benvinguts a Pagès

Divuit granges gironines seran a Benvinguts a Pagès

girona

L’Expocasió preveu tancar avui amb més de 400 vendes

fornells de la selva
Economia

GPA Innova fitxa la influent empresària Anna Navarro

Barcelona
HABITATGE

10 anys de la PAH

Economia

ERTO de l’empresa Mahle a Montblanc per a 826 empleats

Montblanc

CaixaBank accepta 6.058 sortides de les 8.208 sol·licituds d’adhesió a l’ERO

Barcelona

Sánchez insta a donar una resposta “a nivell europeu” a l’increment de preu de l’electricitat

Atenes

Grífols compra la farmacèutica Tiacheng per 1.100 milions d’euros i es fa amb el 90% de Biotest

barcelona

La intersindical veu “ridícul” l’augment del salari mínim i demana adaptar-lo als territoris

barcelona