Els sindicats volen la revisió salarial en el retorn al carrer

Tot i les consignes reivindicatives, en la manifestació de l’1 de Maig d’ahir a Girona hi havia un tal sentiment d’eufòria, segurament afavorit pel migdia assolellat, que per una vegada a la vida la policia va calcular que hi havia més manifestants dels que havien estimat els mateixos sindicats: uns 750 enfront de 600. Les xifres, però, són volubles, i al llarg de la marxa, des de la plaça de la Independència fins a la plaça del Vi, amb parades davant la subdelegació del govern espanyol i de la seu de la Generalitat, van tenir temps d’anar-se ajustant a la tradició. “Potser ara ja som un miler, però no voldria exagerar”, deia un representant sindical, i un tram més endavant un policia municipal matisava que caldria ajustar la xifra al recompte més precís que permetria la concentració dels participants a la plaça del Vi.

Comptar, i regular el trànsit al pas de la comitiva, era el poc que es podia fer en una manifestació plàcida, dominada per la camaraderia i l’ambient festiu. Una mostra: es van llançar quasi més petards que consignes al llarg de la caminada, que va refiar més aviat l’empenta a la percussió encomanadissa del seu grup de batucada. L’escena que millor ho exemplifica es va produir a l’entrada de la plaça de Catalunya, quan els cambrers que estaven servint aperitius i gelats a les terrasses van posar-se a ballar animadament a ritme de salsa en sentir-los arribar. Els treballadors estan contents, diria aquesta imatge, sobretot “pel goig de tornar a ser als carrers” després de dos anys de restriccions, com va comentar la secretària general de CCOO, Belén López. Però la veritat és que no tenen tants de motius per estar-ho, tal com recordaven els lemes de la diada, amb l’exigència rotunda de salaris dignes i la contenció dels preus davant la inflació creixent, la reivindicació dels convenis (hi havia representats els sectors de l’hostaleria, la salut, la neteja, el servei postal o el col·lectiu feminista) o la crida a la supressió de la desigualtat i la precarietat laborals.

En el seu parlament, Belén López, que va subratllar que Girona és una de les demarcacions “més cares” de l’Estat, va definir els sindicats com “la darrera trinxera contra la demagògia feixista”, en al·lusió a l’ascens de l’extrema dreta, i el nou secretari de la UGT, Maxi Rico, va defensar la “victòria” que representa la nova reforma laboral, que “permetrà guanyar drets als treballadors”. Hi va haver també un record per a Ucraïna, “i per als 26 conflictes armats d’arreu del món”, per tal de remarcar que l’augment galopant de preus no està relacionat només amb la guerra, sinó sobretot amb l’enriquiment de les companyies energètiques, que “des del 2019 han multiplicat els beneficis”. Amb eslògans a favor de la unitat sindical i de rebuig al fet que les crisis les paguin els treballadors, van vaticinar “una primavera molt moguda”.