Els orientadors laborals, els grans oblidats del sistema

L’orientació laboral és un servei relativament nou. Va començar a agafar forma a finals dels noranta, després del fracàs de molts programes de formació ocupacional en què es va evidenciar que acumular cursos no servia per inserir-se laboralment. Hi ha un cert consens que, 25 anys després, ha estat el gran oblidat per dirigents polítics i aquells que han marcat l’agenda del mercat de treball. “Nosaltres fa molts anys que fem estudis sobre el futur de l’ocupació, particularment l’impacte de l’automatització, etc. Hem treballat amb sindicats, amb universitats, amb empreses i amb molts agents. He de dir, tot i que em sap greu, que en cap d’aquestes múltiples converses s’ha considerat un eix principal del treball, cosa que es pot fer precisament des de l’orientació de l’ocupació”, explicava en una taula rodona sobre orientació laboral la responsable de formació de la Fundació Cotec, Naiara Zubillaga.

Ara com ara, l’orientació laboral l’ofereix l’administració pública a través del Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) i entitats privades i socials del tercer sector. Aquestes últimes entitats fa trenta anys que han anat incorporant l’orientació laboral en la seva atenció a col·lectius vulnerables, perquè és una evidència que la inserció laboral és una de les eines bàsiques per a la integració.

Només a Catalunya, hi ha uns 430 orientadors laborals que treballen al SOC, uns 176 de nous que s’han incorporat en un programa d’orientació juvenil i 276 més que el SOC finança (a través dels programes Orienta i del programa Espais de Recerca de Feina) i que són en diverses entitats del sistema d’ocupació.

Ara bé, entitats d’atenció social ofereixen el servei d’inserció laboral, però, curiosament, sota un sistema de finançament a partir de subvencions anuals, res a veure amb el model de concertació que cobreixen altres serveis com ara la sanitat i l’educació.

El funcionament és el següent: la Conferència Sectorial d’Assumptes Laborals, que és l’òrgan de cooperació entre l’administració de l’Estat i les comunitats autònomes en matèria laboral, es reuneix a l’abril i determina per a cada territori l’assignació pressupostària i els condicionants que han de tenir els programes, ordres i convocatòries d’ocupació, etc., des d’on es paga el servei d’orientació externalitzat.

Amb aquest model, les entitats no tenen garanties de continuïtat en el finançament. “Hi ha anys en què no surten les convocatòries; d’altres, surten tard o amb menys pressupost, i aleshores les entitats estem obligades a reduir els equips al mínim, ja que, si no, no surten els números”, expliquen des de la Taula d’Entitats del Tercer Sector. El sistema té, doncs, un efecte directe sobre les entitats, sobre les condicions laborals dels professionals i sobre l’atenció a les persones usuàries.

Com expliquen des del grup de treball d’inserció laboral de la Taula d’Entitats del Tercer Sector, fins i tot encara que es renovi el programa, entre que se’n tanca un i comença l’altre hi ha un període de decalatge que, si no s’inclou en els requisits de la nova convocatòria d’ajuts, queda al descobert, la qual cosa acaba escanyant més les entitats.

El problema agafa dimensions dramàtiques, perquè, a més que depenen de si surten o no les subvencions, cada cert temps es canvien els requisits o hi ha un retard a l’hora d’aprovar les assignacions. Llavors es posa tota la pressió sobre els operadors, que han d’anar a correcuita per accedir a la seva principal font d’ingressos, amb la incertesa de si se’ls concedirà o no.

“La manera com s’ha finançat l’externalització del servei d’orientació a les entitats, a cop de subvenció, ha acabat generant un sistema inestable i que comporta precarietat per als professionals”, explica Pau Hortal, vicepresident de la Fundación Ergon, dedicada a l’anàlisi i propostes de millora sobre el mercat laboral, que, a més a més, preocupats per aquest servei, recentment ha publicat un estudi sobre els reptes que planteja l’orientació laboral.

Juan José Torres, director general del SOC, comparteix que és un model ineficient i pervers: “Com que no sabem amb exactitud quants diners rebrem cada any de la Conferència Sectorial ni quins requeriments específics incorporarà respecte a l’any anterior fins que no es produeix, no podem garantir a les entitats si podrem publicar el programa o si hi haurà canvis, amb totes les conseqüències que aquesta indefinició suposa.”

Amb aquest model, les entitats que presten el servei –la gran majoria, de dimensions petites i amb els menors costos possibles– no tenen capacitat per oferir continuïtat laboral als orientadors ni al servei. Així mateix, els resulta molt difícil poder prendre decisions empresarials més enllà de dotze mesos, i les entitats públiques, per una limitació legal, no poden estabilitzar les plantilles de les persones que estan contractades en funció dels programes d’ocupació subvencionats.

Segons l’estudi Una investigación/análisis sobre los retos actuales y futuros de la orietación laboral, fet per la Fundación Ergon, a partir de dades de tot l’Estat, hi ha aproximadament uns 30.000 orientadors laborals (inclou també els educatius), el 70% dels quals treballen en entitats col·laboradores, i la mateixa anàlisi calcula que el 45% estan en situació de precarietat laboral. “I això és conseqüència directa del nefast sistema de subvenció en contraposició amb el sistema de concert”, diu Hortal.

El mateix estudi, elaborat a partir d’enquestes individuals a orientadors laborals, mostra les particularitats d’un professional mitjà en aquest camp. Es tracta d’una dona, major de 50 anys, amb formació universitària, que té més de 10 anys d’experiència professional en l’orientació, que reconeix una vinculació més aviat reduïda en els entorns empresarials, que és contractada per entitats de dimensions reduïdes del món social i amb situació d’inestabilitat laboral. L’estudi mostra que solament el 10% dels orientadors laborals tenen menys de 35 anys.

Segons els experts, aquest sistema dependent de la subvenció anual condemna el sector a mantenir un model de petites entitats que depenen del govern de torn i dels canvis constants de requisits.

Segons dades del sector, es calcula que a tot l’Estat espanyol hi ha 3.000 organitzacions de serveis socials, el 85% de les quals acaben fent polítiques actives. “Probablement, des d’un punt de vista objectiu, amb la meitat d’entitats n’hi hauria prou, i si a més fossin més grans, tindrien més múscul per disposar d’equips més sòlids”, explica Pau Hortal.

I, per si no fos suficient, el col·lectiu en si mateix ho té difícil per poder reivindicar els seus drets. Per una banda, perquè el fet de desenvolupar la seva funció en diferents entorns, com el sector públic (estatal, autonòmic i local) i el social i privat, comporta dispersió i esvaeix el sentit de pertinença a la professió. Per l’altra, perquè no existeix un col·legi professional propi que faci sentir la veu d’aquests professionals i que serveixi d’interlocutor davant els diversos operadors. I, a més a més, perquè, ara com ara, no existeix cap titulació de grau que incorpori tots els marcs conceptuals, coneixements i competències per desenvolupar aquesta funció.

En l’àmbit públic, en el qual hi ha menys precarietat laboral, no existeix tampoc un cos específic d’orientació.

El requisit que estableix la funció pública és una titulació superior (habitualment, pedagogs, psicòlegs, etc.), però no s’especifica, òbviament, cap formació concreta. “A la pràctica, s’hi ha accedit des d’entorns formatius, perfils professionals i titulacions diverses, i els coneixements s’adquireixen a través d’aprenentatges formals i informals al llarg de la trajectòria professional”, explica Torres.

Tot plegat evidencia que es tracta d’un servei encara incipient, malgrat que el nombre de professionals pugui ser fins i tot més elevat que en el cas de moltes altres activitats amb més repercussió mediàtica i social.

En part per aquesta falta de formació específica, en part per la inestabilitat i els pocs recursos amb què conviuen, als orientadors se’ls retreu que els falten criteris adaptats a la realitat del mercat. “No disposen de noves eines per readaptar la seva voluntarietat, la seva capacitat o el seu interès per oferir orientació”, hi afegeix Hortal, que considera que, sense tenir un coneixement exhaustiu de les necessitats del món de l’empresa, la tasca que fa l’orientador perd eficiència.

Per José Manuel Carrió, consultor de Deloitte, que ha assessorat organismes i entitats públiques com Barcelona Activa, per tal que l’orientador pugui acompanyar l’aturat fins que trobi feina, ha de tenir eines suficients. “Necessita recursos per poder analitzar de manera detallada el seu entorn, conèixer-lo amb detall, identificar quines són les empreses que tenen pics de producció, per exemple, conèixer aquelles que tenen una determinada demanda i les que estan transformant el seu sistema productiu”, explica.

Així doncs, el procés d’automatització i la incorporació de noves tecnologies com la intel·ligència artificial (IA), que tots els sectors econòmics han anat introduint progressivament, també l’administració, representen un nou repte. I més encara per a unes entitats que prou feina tenen a planejar estratègies amb una previsió d’un any per haver de dedicar inversions a llarg termini i amb un cost elevat com exigeix la tecnologia.

Els experts coincideixen que les dificultats que experimenten els orientadors laborals acaben tenint un efecte en cadena, perquè si els orientadors no poden fer la seva feina, perquè no tenen els coneixements, ni les capacitats ni els recursos que necessiten, els que són demandants dels seus serveis no assoleixen les capacitats que necessiten per poder treballar.

Històricament, els serveis públics d’ocupació, en general, i el nostre no n’és una excepció, han estat més adreçats a fer tràmits que a l’orientació i la col·locació. La percepció que els serveis públics eren més de tramitació que de gestió és fins i tot superior a la realitat. “Perquè han quedat més amagades les tasques d’orientació i, a més, perquè la part d’intermediació, és a dir, el servei de col·locació, era reduïda per una falta d’oferta”, explica Torres.

El cert és que fins ara l’empresa no ha necessitat els serveis públics d’ocupació per trobar candidats i tots dos han viscut més aviat d’esquena l’un de l’altre durant anys.

De fet, els serveis públics d’ocupació tenen un percentatge d’intermediació de l’ocupació molt baix, que està al voltant del 4%, la meitat de la mitjana europea. “Malgrat tots els intents de millora, l’orientador acaba fent més una tasca d’administrador de papers que de gestor de l’orientació”, creu Pau Hortal.

Darrerament, la Unió Europea –a través de la qual es financen certs programes d’ocupació–, l’Organització Internacional del Treball i el Banc d’Espanya han reclamat la necessitat de modificar les estratègies en l’àmbit de les polítiques actives i especialment per millorar l’eficiència dels processos d’orientació professional.

El Servei d’Ocupació de Catalunya va començar a definir, fa tres anys, un ambiciós procés de transformació que té en l’ampliació i la millora de l’orientació laboral una de les seves principals palanques de canvi.

De fet, entre les prioritats del nou SOC, hi ha impulsar el perfil de l’orientador i crear una xarxa de suport per reivindicar aquesta figura i implantar més eines i millors sistemes. Així ho van anunciar a principis d’any el mateix president de la Generalitat, Pere Aragonès, i el conseller d’Empresa, Roger Torrent, que es van referir al projecte com la reforma més ambiciosa de la història del SOC.

Es preveu la incorporació de 230 nous orientadors, que s’afegirien als 430 que ja hi són. Aquesta contractació, que representa una inversió de 9 milions d’euros, incrementarà, doncs, en un 50% el personal d’orientació actual. La previsió és que el programa es publiqui en passar l’estiu i que es puguin començar a fer noves contractacions entre el tercer i el quart trimestre de l’any.

Per redreçar el rumb arran de la dispersió que hi havia entre el col·lectiu, el SOC, amb el Departament d’Empresa i Treball i amb el Departament d’Educació, i sota el paraigua de l’agència de l’FP, ha definit un model que hauran d’utilitzar les entitats públiques i privades que facin orientació. D’aquesta manera, el sistema disposarà d’una mena de brúixola que l’ajudi a centrar-se i a guanyar homogeneïtat.

La reforma aspira a resoldre també la falta de conceptualització de la professió, i el director del SOC avança que estan definint la creació d’un cos especial d’orientació en la funció pública que permeti especificar la contractació i la formació contínua del personal d’orientació. “Primer hem de marcar les característiques d’aquest cos i, a partir d’aquest moment, és quan podrem pensar a crear un grau universitari de formació específica”, avança el director del SOC.

Un altre dels grans canvis que recull el pla de transformació té a veure amb el denigrat sistema de finançament i mira de resoldre-ho a través de la territorialització.

Així doncs, el Departament d’Empresa i Treball ha impulsat l’acord de concertació per desplegar estratègies adaptades als diversos territoris de Catalunya a partir de la creació de consells territorials d’ocupació (un per cada vegueria). Aquests consells, formats pels ens locals, econòmics i socials de cada territori, seran els encarregats d’identificar les necessitats, i de planificar, definir i executar les polítiques d’ocupació de manera que es propiciï un procés de baix a dalt.

Aquestes estratègies incorporaran els programes i actuacions en termes d’ocupació per a períodes de quatre anys. El SOC les validarà i en garantirà el finançament de manera que els assegura estabilitat econòmica, i supera així el sistema actual de finançament per anualitats. “L’estratègia de quatre anys que s’ha acordat territorialment amb tots els agents socials i econòmics queda garantida, fixada i finançada. I, per tant, farem que desaparegui l’ineficient model de subvenció actual”, insisteix el director del SOC, que assegura que aquest canvi de model ha estat possible perquè, finalment, s’ha disposat del marc legal que ho permet. Tot i que així ho preveia la llei del 2015 del sistema d’ocupació, no s’havia implementat fins fa poc.

Així doncs, el SOC assumeix el compromís del pagament de les estratègies, a partir del que concedeixi la Conferència Sectorial, però protegeix el sistema garantint-ne la continuïtat. “Fem de barrera jurídica i de barrera financera. És un model que no existeix a l’Estat i que ha despertat molt d’interès”, hi afegeix Torres.

Al llarg del 2023, ja es van constituir vuit consells territorials arreu de Catalunya i la previsió és que d’aquí a poques setmanes es publiqui la primera ordre de reconeixement d’estratègies, a través de la qual qualsevol territori podrà sol·licitar el seu reconeixement i, a partir d’aquest moment, començar un període de concertació dels agents d’aquell territori i de definició de l’estratègia que es vol tirar endavant. Es preveu que es comencin a aprovar estratègies a la tardor i que el 2025 es comenci a treballar en les primeres.

Torres reconeix que, després d’anys de distanciament entre el teixit productiu i el SOC, en aquest moment es dona la circumstància que hi ha, d’una banda, un servei públic d’ocupació que té una intenció claríssima d’actuar en el mercat, i, de l’altra, una dificultat creixent de tots els sectors econòmics per trobar certs perfils professionals. I és quan tothom es necessita que el contacte flueix més.

Així doncs, i dins del mateix pla de reforma, a partir d’aquest any i de manera progressiva les oficines de treball disposaran d’un nou espai per afavorir aquest contacte entre l’empresa i els serveis públics d’ocupació. La iniciativa, que s’ha batejat com a SOC Empresa, farà una atenció específica al teixit empresarial.

Aquest servei estarà obert als mateixos serveis locals de promoció econòmica, amb personal tècnic qualificat que oferirà suport en els processos de selecció i assessorament en incentius a la contractació, però també suport a l’emprenedoria i a la constitució de cooperatives com una sortida laboral més.

Lligat a aquesta modificació, es vol incentivar les empreses perquè publiquin les seves vacants en una nova plataforma de feina activa, en línia, que hauria de servir per enllaçar oferta i demanda.

D’altra banda, aquest any començarà a implantar-se l’historial ocupacional únic, que recollirà tots els aspectes i esdeveniments relacionats amb la vida laboral de la persona usuària i permetrà compartir-la entre les entitats del sistema d’ocupació, una mena de targeta sanitària electrònica que suposa un gran pas per a la digitalització del servei d’orientació a Catalunya.

Aquest expedient únic i comú permetrà disposar d’un perfil individualitzat de la persona demandant de serveis públics d’ocupació.

Aquesta informació hauria de servir per oferir serveis de col·locació més personalitzats i una orientació professional amb propostes d’adquisició de noves habilitats i competències del treballador.