Encara hi ha vida

Les magnituds macroeconòmiques són contundents a l'hora de certificar la duresa de la crisi que patim. Però sota la crisi encara hi ha vida. M'han arribat dues publicacions locals –de dos barris de la ciutat de Barcelona ben allunyats geogràficament i socialment– que ho demostren. Llegint les revistes La fada de Sarrià i Acelobert –de la Sagrera, Navas i Congrés/Indians– he percebut la vitalitat d'uns barris que programen activitats diverses com ara, entre d'altres, òpera, teatre, dansa, conferències, trobades literàries, recitals poètics, tallers d'artistes visuals i competicions esportives. I he percebut –als anuncis– la vitalitat d'uns barris on el comerç –cristalleria, ortopèdia, pintures, electricitat, alumini, motor, animals, restauració, complements o esoterisme, sense oblidar l'administrador de finques o qui compra or i paga al comptat amb màxima seriositat– es resisteix a ser engolit per la circumstància.

La ciutat –aquest gran invent del ser humà– continua sent, amb els problemes que es vulgui, el lloc de l'oportunitat. En una de les revistes es pot llegir el següent acudit: “Com és el cavall de Dràcula? Pura sang.” Sí, l'acudit és dolent. Però, en llegir-lo, vaig pensar que la nostra ciutat també és un pura sang –en els sentit col·loquial del terme, que exalta qualitats– que hi posa el coll per guanyar la batalla a la crisi.