“És increïble com el país es carrega un actiu com el seu paisatge”

Aquesta cita és d’un hoteler que explica la seva joventut a la Costa Daurada. El sector va tenir una època bastant fàcil, perquè, si s’obria un negoci d’hostaleria, no calia ser gaire exigent perquè el turista venia, pagava, i a més en divises. Va ser una època molt bona. Van sorgir emprenedors del no res...

Sí. Aquest és un fenomen molt de la Costa Brava. Allà molts deixaven l’agricultura o qualsevol altra activitat i es posaven a fer d’hoteler o de paleta. Per a tota una generació, la Costa Brava els va enriquir i va millorar moltíssim les condicions de vida de molta gent. Després això es reprodueix a la Costa Daurada i més tard a Barcelona, que és on es fan diners de veritat. Van ser els anys posteriors al 1994, cap al 2000, quan hi va haver el moment àlgid a la capital.

El turisme, en una societat tancada i autoritària com la franquista, obre el món a uns valors més liberals, no tan controlats ideològicament com estàvem aquí. Només cal pensar en el paper de l’Església en aquell moment. No sé si parlaria directament d’alliberament sexual, però sí de nous costums. Era una entrada d’idees noves. Hi ha gent que diu que el turisme va col·laborar a esquerdar l’edifici franquista. No sé si es pot afirmar categòricament, però sí que és cert que va canviar moltíssim el panorama. Va ser una escletxa de llum.

Tots dos sectors van plegats. El turisme engreixa el totxo, i a aquest últim li va molt bé tota l’expansió turística. Quan parlem de capitals, cal recordar el fenomen de l’empresari mitjà que a mitjan anys vuitanta rep una oferta per l’empresa i amb aquests diners va a un banc d’inversió o a un consultor. Aquests li aconsellen que els posi directament en aquests sectors, perquè són els que tenen un retorn més ràpid i més rendibilitat. El paroxisme arriba entre el 2000 i el 2007. Amb revaloracions brutals i veloces, d’un 20% o un 30%. Va ser una febre de l’or, sobretot a Barcelona.

Sí, els orígens són distints. En els primers anys de la Costa Brava, la gent amb diners, el món financer, ni hi participava. No podríem dir que ho menyspreessin, però sí que s’ho miraven una mica de lluny. I en canvi, quan el turisme arriba a Barcelona, entenen molt ràpidament que si s’inverteix, per exemple, en un comerç als baixos en determinades artèries de la ciutat, o si es posen diners en un hotel, aquesta inversió es rendibilitzarà molt de pressa. I aquí sí que es produeix un boom, paral·lel a tot el període de desindustrialització. I molts capitals que abans anaven a la indústria es desvien cap al sector immobiliari i el turisme.

Certament, i després ens trobem que arriben turistes a emborratxar-se a la Barceloneta, a Salou, a Lloret... I el fenomen arriba a localitats petites, on els alcaldes estan molt pressionats per requalificar terrenys, perquè autoritzin hotels. I el motiu és que al final allò seran unes desenes de llocs de treball que fan molta falta. Encara que després siguin temporals. Aquest vessant de “camí més fàcil per tenir activitat” té un doble tall.

Molts dels llocs de treball del turisme són feines precàries, mal pagades, temporals i que condueixen a una pobresa relativa. Part de l’atur estructural ve d’aquí. El turisme, a Catalunya donava llocs de treball a unes 400.000 persones abans de la pandèmia. El problema és que la meitat eren només durant mig any. Això ens converteix en un país molt poc productiu. A més, com que els salaris són baixos, hi accedeix gent poc formada, i això també provoca la falta d’incentius perquè la gent es formi. Tot plegat crea un mercat molt dependent de la resta de la societat. Una cambrera de pis s’ha de retirar poc després dels cinquanta anys perquè físicament està destrossada. En termes d’atenció sanitària, pensions..., si es fa el balanç de les prestacions que ha fet a la seva vida, amb uns salaris molt baixos, el que rebrà de l’Estat encara és més lamentable.

Però déu n’hi do, i segurament és molt més. Personalment crec que no està ben calculat i que s’hauran de fer més debats sobre el tema, perquè el cert és que abasta molts més sectors. Aquí, a Barcelona, el comerç, el taxi, els equipaments culturals..., no serien viables sense el turisme. La capacitat d’arrossegament del turisme és enorme.

Es va veure clarament després dels atemptats a la Rambla. El sector es va refer molt més de pressa, per exemple, que París després de l’atac terrorista que van rebre. Allà van tenir un any de baixada. A Barcelona ni això, la minicrisi va durar tres mesos. Tothom se n’havia oblidat.

El modernisme a Barcelona és un actiu gairebé exclusiu. Hi ha altres llocs on n’hi ha, però no es poden comparar. Del top ten dels llocs més visitats, quatre o cinc són modernistes, o més aviat obres de Gaudí. I amb aquest clima, amb platges a la vora, tot forma un còctel fins ara bastant imbatible.

Estem sortint de la pandèmia amb molta més avidesa i incidint molt més en aquest sector. No veig indicis que haguem de canviar gaire. El tema de l’aeroport, per exemple, és complicat d’escatir, però segurament s’hauria d’estudiar amb molta més calma.

Sobre la Costa Brava hi ha una quantitat enorme de coses escrites, i tanmateix s’ha continuat trinxant. S’han salvat algunes zones, però els habitants de les comarques gironines poden donar fe d’aquesta destrucció. Cada any es reuneixen, cada any es queixen de com es malmet el territori i cada any continuem igual. Experts com ara el catedràtic Josep Oliver ho expliquen... És increïble com el país es carrega el paisatge quan viu tant d’aquest mateix paisatge... Ens l’anem polint de mica en mica...

És que Barcelona és molt important, segurament és un terç del total del negoci i creixent. És on hi ha els segments més elevats. I si bé és cert que som un país d’emprenedors, també ho som de molta gent que ha buscat el diner fàcil. El turisme ha estat una mica un micropelotazo a la catalana. I és que és difícil dir-li a un emprenedor que perseveri, que innovi, que busqui gent formada, i que d’aquí a cinc o deu anys potser farà un bon resultat i obtindrà uns marges del 2% o del 5%. Aquestes persones ens diran que els deixem estar, perquè els surt molt més a compte posar una guingueta per servir paella de qualitat dubtosa. En tot plegat hi ha una cosa que sorprèn, i és que fa vint anys tothom deia que aquí no cabia més gent. I tanmateix seguim i seguim. I segurament la realitat futura ens continuarà sorprenent.

És probable que d’aquí a un temps hi hagi alguna mena de reflexió, però és difícil de saber. De moment, la ciutat ja és plena d’estrangers.

Em temo que tenim molt poc marge. Tot plegat dependrà de l’administració. I és cert que, malgrat que hi ha un rebuig cap a cert model de turisme, Barcelona és considerada una ciutat molt amable. Els visitants que venen encara la veuen viva, els encanta. Això vol dir que encara hi ha marge. Però l’administració té la responsabilitat de desconcentrar la gent de determinats llocs. A la Sagrada Família és difícilment sostenible. La Barceloneta és un model que tal com s’ha plantejat només pot comportar més degradació. Els veïns? No sé com ens ho podem fer...

És que no hi ha consens entre els economistes. També hi ha José Antonio Donaire, el mateix Salvador Anton, tots ells pensen que no hi ha res que no es pugui regular, i que es tracta de mirar de controlar-ho. Alguns són més radicals, d’altres menys. Mas-Colell diu que hem fet bé d’aprofitar aquest avantatge competitiu del país. El que passa és que un discurs que en teoria està bé, a la pràctica ja no ho és tant. Pensem que en molts llocs, com ara certs barris de Barcelona, hi ha una entrega absoluta al turista per part dels comerços i l’hostaleria. Llocs on abans es podia menjar per 10 o 12 euros, de cop i volta els descobreix el turisme i tot canvia, els preus, la carta... És una taca d’oli. Allà on hi havia comerç de barri trobem burgers o hostels. Tot i que els més joves conviuen més bé amb aquest estil de vida, per a un tipus de veí, sobretot d’una certa edat, això genera moltes incomoditats.

La frase és de Salvador Anton, un economista de Salou, i és certa. En els últims deu anys s’ha instal·lat un estat d’ànim no gaire positiu cap al turisme. Hi han contribuït llibres de referència com ara el del Miquel Puig, La sortida del laberint. El cert és que no coneixem gaire el país, ni el turístic ni el real. Ni a què es dedica la gent ni com es guanya la vida. I hauríem de començar per aquí.