Milito, una felicitat incompleta

Possiblement era dels pocs jugadors que hi havia al camp a qui el resultat li era un aspecte completament secundari. Evidentment que volia que guanyés el Barça, perquè entre les moltes qualitats que atresora Milito una és la seva capacitat competitiva, però per ell la nit d'ahir ja era especial passés el que passés a la gespa. La seva titularitat significava deixar enrere prop de vint mesos de malson, iniciats en la derrota en les semifinals de la lliga de campions de la temporada 2007/2008 contra el Manchester United. Després d'aquell funest dia en van venir d'altres, perquè una operació que en principi l'havia de mantenir lluny dels terrenys de joc durant uns mesos es va anar allargant fins a l'eternitat. Després, quan ja semblava que s'intuïa el final del túnel i ja estava clínicament recuperat i apte per jugar a futbol, un petit dolor va retardar encara més la seva reaparició. Fins ahir. Un dia que mai oblidarà, com el 18 de novembre, quan va jugar uns minuts en un partidet contra el Bolívar, o el 21 de desembre, quan va reaparèixer en l'amistós de Kuwait després de guanyar el mundial de clubs.

La felicitat de Milito era compartida per tot l'estadi, que quan Manel Vich va dir el seu nom per la megafonia va esclatar en aplaudiments. La grada va corejar el seu nom abans que comencés a rodar la pilota i l'argentí, alçant els braços tornava els aplaudiments emocionat. Segur que li devia costar molt aguantar-se les llàgrimes. Guardiola ja havia dit a l'estiu que enguany preferia tornar a veure jugar Milito que no pas alçar un títol. Hi haurà temps per fer les dues coses, i Milito, segur que hi contribuirà.

Perquè si alguna cosa es va poder veure al camp és que l'argentí està en perfectes condicions per poder disputar un lloc a l'eix de la defensa. I ahir no ho tenia gens fàcil, perquè al davant hi havia el Sevilla, un dels equips de la lliga amb l'atac més directe i ràpid. Fent parella amb Txigrinski, que tornava a jugar després de molts partits sense fer-ho i va estar nefast, va mostrar els seus habituals dots de lideratge com si no li pesessin els mesos d'inactivitat. Va ordenar els companys, va aplaudir-los quan erraven, va animar-los quan el Sevilla més pressionava i va intentar ajudar en la construcció en veure les dificultats que tenia Rafa Márquez per donar fluïdesa al joc. Atrevit i sense por, no es va amagar si li tocava anar al xoc i fruit d'aquesta contundència va rebre una targeta groga al minut set de la segona part per una entrada duríssima a Kone. La falta va ser molt clara i hagués estat massa escandalós que Pérez Burrull hagués mostrat pietat malgrat el seu retorn.

Poc després que el Sevilla marqués el primer gol, Guardiola va decidir substituir-lo per Sergio Busquets i endarrerir Márquez al centre de la defensa. L'argentí es va acomiadar de l'estadi un altre cop entre aplaudiments i amb una barreja de felicitat i enuig perquè no va poder ajudar l'equip a aconseguir una victòria. Ell, però, ahir va guanyar de totes maneres.

Guardiola havia dit a l'estiu que enguany preferia tornar a veure jugar l'argentí que guanyar un títol

Vint mesos després, Milito va tornar a jugar un partit oficial amb la samarreta del FC Barcelona