Ferrari GTO: una història singular

Hi ha uns quants factors que fan del GTO un dels Ferrari més especials. Com a mostra, va ser el precursor de l'F40 i l'últim model que va complir tot el procés de producció en vida d'Enzo Ferrari

Hi ha vegades que costa donar crèdit al que es veu. Això és el que va succeir l'últim cap de setmana de juny, quan 72 Ferrari van ser vistos circular per les carreteres de les demarcacions de Barcelona i Girona. Es tractava de la celebració dels 25 anys de la creació del GTO, model del qual se'n van fabricar 272 unitats, totes i cadascuna de les quals encara segueixen existint i de les quals cinc van ser presents en un esdeveniment en què també hi va haver representants de la trilogia F40, F50 i Enzo, i altres joies com per exemple un 250 GTO i un 250 GT-SWB de competició procedent de la Galeria Ferrari, de Maranello.

La història del GTO, precursor del mític F40, és força curiosa. Creat per Pininfarina a partir de la idea de Leonardo Fioravanti, la seva destinació era rellevar el Ferrari 308 GTB en les competicions, tant en circuit com en ral·lis, homologat com a grup B. Agafant com a base el 308 GTB, se li van allargar el xassís i eixamplar els eixos. I el motor, un V8 de 2.800 cc sobrealimentat per dos turbos i amb una potència de 400 CV, va ser col·locat en posició longitudinal i amb el canvi rere el bloc, per rebaixar el punt de gravetat. Al GTO també se'l va dotar d'una carrosseria feta amb Kevlar i fibra de carboni, que va fer possible reduir el pes fins a 1.160 quilos. Quan aquell cotxe va estar a punt per estrenar-se als ral·lis van començar a sortir els grup B amb tracció total, com ara els Audi Quattro Sport, el Peugeot 205 T16 i el Lancia Delta S4, que agafava el lloc del Lancia 037, amb tracció a l'eix posterior. El Ferrari GTO arribava tard i la FIA el va acabar de sentenciar en prohibir els cotxes de grup B a partir de l'any 1986.

Amb aquests antecedents, hi ha qui es pot preguntar què té d'especial el GTO. Doncs precisament això, que no va poder arribar a ser el que havia de ser. Però encara hi ha un argument més que convincent i que dóna un valor afegit a totes i cadascuna de les 272 unitats: el GTO va ser l'últim cotxe que va completar tot el seu procés de producció en vida d'Enzo Ferrari. A Maranello se'n va desenvolupar una versió per a circuits, la GTO Evoluzione, amb 650 CV i un pes per sota dels 1.000 quilos. Se'n van fer sis unitats i va inspirar la creació del fabulós F40, amb què la marca italiana va commemorar el 1987 els seus 40 anys d'existència.

Aire de família amb el 308 GTB

J.C. / fede garcia

La presència de Leonardo Fioravanti, responsable de disseny de Pininfarina durant el període de creació del GTO, va ser una de les notes destacades de la celebració dels 25 anys d'aquest Ferrari. Nascut a Milà el 31 de gener del 1938, Fioravanti manifesta una vitalitat tan envejable com la passió innata que manté per la creació i el perfeccionisme. Fioravanti va explicar que en la concepció del GTO havia tingut un excel·lent punt de referència en el 308 GTB –també obra seva– que el preparador Michelloto havia desenvolupat per a competició.

«Vam eixamplar les vies i vam estudiar com estalviar pes. El motor el vam fer molt tranquil. Ho vam decidir expressament perquè sabíem que si algú ens demanava més caràcter només caldria tocar-lo una mica per fer-lo arribar als 600 CV», va comentar el milanès, que, llicenciat en enginyeria mecànica, era capaç de fer estudis del motor basant-se en el rendiment que en volia treure. Quant a la imatge del GTO, va assenyalar: «Calia donar-li personalitat però que alhora mantingués un aire de família amb el 308 GTB.» El cas és que si el GTO té un fort reclam atractiu quan està aturat, en moviment esdevé una autèntica bellesa.

Bona entesa amb enzo ferrari.

Leonardo Fioravanti tenia una excel·lent relació amb Enzo Ferrari, un home de qui revela: «Tenia les idees clares, però, contràriament al que molta gent pensa, es mostrava obert a qualsevol proposta.» Amb aquesta afirmació, de segur que hi tenen molt a veure les setmanes que es passava reunit amb Il Commendatore per saber exactament què volia: «Al principi em pensava que no deixava fer res a ningú i en realitat era tot el contrari. No es tancava ni s'entossudia en les seves idees.»

Una vegada completada la creació del GTO, Fioravanti va començar a treballar en l'F40, l'última obra d'art abans de cloure la seva etapa a Pininfarina, fundar el seu propi estudi de disseny (1987) i assumir la subdirecció general de Ferrari SpA i ser nomenat administrador delegat de Ferrari Engineering SpA. «El GTO Evoluzione va inspirar les línies de l'F40, en el qual vam procurar deixar l'habitacle al més espartà possible, a imatge d'un cotxe de competició», va comentar.

Sigla triomfadora

Ferrari va estrenar la sigla GTO (Gran Turismo Omologata) l'any 1961, amb el cotxe destinat a competir al campionat del món de marques després que la Comissió Esportiva Internacional hagués decidit elevar el protagonisme d'aquest tipus de vehicles per damunt dels sport-prototips. Agafant com a base el Ferrari 250 GT SWB, Giotto Bizzarrini va definir el 250 GTO, al qual Pininfarina li va fer la carrosseria i Carlo Chitti el motor, un V12 de 2.953 cc i 300 CV. Els tres anys (1962 a 1964) que els cotxes de gran turisme van ser els protagonistes del mundial de marques, el Ferrari GTO va guanyar cada vegada el títol.

Va debutar amb una segona posició absoluta a les 12 Hores de Sebring del 1962 (rere un prototip) i en el seu palmarès hi ha victòries en circuits emblemàtics com ara els de Daytona, Nürburgring i Le Mans, en aquest cas amb un segon lloc absolut en les 24 Hores de l'any 1962, rere el prototip 330 LM, també de Ferrari. Del 250 GTO se'n van construir 36 unitats l'any 1962 i tres més el 1964, amb diferències en la carrosseria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.