ESPORTS
Jim Hines, trencant el mite dels 10 segons
Mor als 76 anys Jim Hines, l’atleta que va trencar la barrera dels 10 segons en els 100 m
Tota una llegenda de l’atletisme i l’esport mundial, Jim Hines ha mort als 76 anys, segons ha confirmat la revista Athletics Weekly. El velocista dels EUA va construir el seu propi mite arran d’una fita que quedarà com a única. Va ser el primer atleta a baixar dels 10 segons, una barrera que per a molts encara és insuperable en els 100 m. Hines va deixar el cronòmetre en 9.9 –encara amb el sistema manual– en el campionat dels EUA del 1968 al Hughes Stadium de Sacramento (California). Aquella final del 20 de juny del 1968 encara és coneguda com la “nit de la velocitat” per l’actuació dels seus rivals Ronnie Ray Smith i Charles Greene, que també van marcar oficialment 9.9. La correcció posterior del temps, ja amb cronometratge electrònic, va donar a Hines una marca oficial de 10.03, però els 10 segons serien ben aviat història.
El velocista va esvair qualsevol dubte sobre qui era l’home més ràpid del planeta en els Jocs Olímpics de Mèxic pocs mesos després de la seva fita a Sacramento. Oficialment compartia el rècord mundial amb els seus compatriotes Smith i Greene. Amb tot, el dia decisiu, en una cursa memorable, es va endur l’or amb 9.95 segons en la primera final olímpica amb cronometratge electrònic. La marca encara hauria pogut ser més inversemblant, ja que en el marcador va aparèixer 9.89, posteriorment corregida no sense polèmica. Va ser la primera final olímpica amb tres atletes negres al podi. Hines també va ser campió amb els seus companys dels EUA en els 4x100 m amb un altre rècord mundial: 38.24 segons.
L’atleta, com molts altres membres de l’equip, es va trobar en una situació incòmoda pels conflictes racials als EUA, l’amenaça de boicot de molts companys, l’apartheid a Sud-àfrica, i les revelacions que relacionaven el president del COI, Avery Brundage, amb un club racista i antisemita. Amb tot, no es va atrevir a afegir-se al moviment del Black Power i a l’històric gest alçant els braços de Tommie Smith (or) i John Carlos (bronze) al podi dels 200 m.
En aquells anys l’atletisme encara era oficialment un esport amateur i això va fer que signés després dels Jocs un contracte amb els Miami Dophins de la NFL de futbol americà per aprofitar la seva velocitat en la posició de running back. Va tenir un rol secundari. El van traspassar als Chiefs de Kansas City, però tampoc se’n va sortir. Acabaria acusant, de fet, Smith i Carlos que amb el seu gest a Mèxic van deixar els atletes negres sense futur. “Quan vam tornar a casa ningú volia saber res de nosaltres.” De fet, una de les històries que explicava Hines de quan va tornar de Mèxic és que es va trobar que uns lladres havien entrat al seu domicili i l’havien desvalisat. Abans que la policia entrés en acció va posar un anunci en un diari i ho va recuperar pràcticament tot, fins i tot les joies de la seva dona. Algú li va enviar el material robat en una caixa.
El rècord mundial de Hines en els 100 m es va mantenir intocable durant 15 anys fins al 1983, temporada en què un altre nord-americà, Calvin Smith, el va rebaixar fins als 9.93. El rècord olímpic va durar fins al 1988, quan una altra llegenda de l’atletisme mundial, Carl Lewis, va guanyar l’or amb 9.92.
Hines, nascut a Dumas (Arkansa), va jugar de petit a beisbol, però ja a l’institut l’equip d’atletisme el va reclutar en veure les seves condicions. A la universitat de Texas Southern va esclatar com el millor velocista dels 100 m del país sota les ordres del triple campió olímpic a Melbourne 56, Bobby Morrow.
