A Aïda Lorenzo i la seva filla, Esther Llorenç, les recordo sempre juntes, amb la mirada decidida de qui té una missió que ha de realitzar com sigui: s’havien proposat posar fi al silenci i l’oblit, a través de l’Associació de Familiars de Represaliats del Franquisme i dels llibres que anaven publicant com podien –una dotzena de títols–, amb els noms i les petites grans històries de milers de condemnats a mort pel franquisme, després de judicis sense garanties o directament sense judicis, que van acabar en l’anonimat pretesament etern de les fosses comunes. La nul·litat del judici que va condemnar a mort Juan Lorenzo, el seu pare i avi, compensa en part els seus esforços en una lluita de tants anys, no sempre prou ben entesa ni valorada.