Opinió

Tribuna

Frontera i distòpia

“No hi ha diferència substancial entre un camp de refugiats i un suburbi marginal

Sempre he cregut que l’al·legoria d’Orwell en la novel·la 1984 era una premonició sobre la capacitat totalitària d’un règim polític qualsevol, en què el control de la ciutadania esdevé una norma habitual. Que això tingui lloc ara mateix en el si de les democràcies liberals –fortament tecnificades– ens ratifica la visió que el propi autor copsà en la retòrica de Kafka: “Què, i quant saben de nosaltres?”, representa el prolegomen d’una societat global sotmesa a estricta vigilància en el context de les estratègies de seguretat i d’exclusió transnacionals.

Una tecnoburocràcia dòcilment acceptada per una població que forma part activa dels vehicles de control social, mitjançant les noves tecnologies i la telefonia mòbil –tampoc cal oblidar els milions de sistemes òptics que ens vigilen. L’anonimat i la idea de secret han entrat en crisi. La petita escletxa de la privacitat –l’autonomia de la invisibilitat inclosa– ha col·lapsat davant la fascinació que exerceix el fet de compartir, fins i tot el més petit detall –anecdòtic o pueril–, via xarxes o qualsevol altre dispositiu de socialització en massa.

La distòpia d’un Estat omnipresent en l’existència quotidiana s’ha materialitzat a bastament. Omnipresència que troba la seva dimensió més tràgica en els mètodes d’exclusió a les zones frontereres: barreres, sovint invisibles, que limiten el lliure trànsit de persones. Milions d’individus forçats a confinar-se –si no a esdevenir un simple nombre sense nom– en un procés a escala planetària que demana la gestió diària de milions de dades interconnectades i el seu flux i intercanvi indiscriminat entre els operadors d’aquestes. Un “Big Data” gairebé infinit que crea diferències absolutes entre éssers. Fora del sistema, la població flotant –sigui quin sigui el seu estatus– es veu proscrita en els confins d’allò que l’antropòleg Michel Agier denomina com a “corredors de l’exili”. Espais indefinits on s’adotzenen per a tota la vida dones i homes a milers sense un destí esclaridor. No hi ha diferència substancial entre un camp de refugiats i un suburbi marginal –allò que els caracteritza és la seva condició supèrflua en oposició a les zones d’inclusió i, així mateix, l’absència generalitzada d’esperança.

L’esquema de la moderna societat totalitària exigeix acceptar que el món és una gran presó a cel obert. L’antiga divisió entre classes s’ha simplificat. L’essencial és mantenir la segregació –amb el suport de la legislació i la burla a l’estat de dret. Com sosté Zygmunt Bauman, “l’únic sentit de formar part d’un camp de refugiats és que hom no forma part de res, és un estrany en cos estrany, un intrús en la resta del món”. Nosaltres, també, som alhora frontera i vigilants, sota la mirada atenta i constant del Gran Germà.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.