Avui serà el quart dia amb els nens a casa i de moment hem resistit. I, per part de la meva família, sense fer gaire parafernàlia, també els ho haig de dir. Buscant la màxima normalitat perquè la mainada no ho visqui ni amb angoixa ni amb incertesa. I s’aconsegueix! Per a molts, l’apocalipsi s’assembla més a aquesta introspecció familiar obligada que no pas a la possibilitat de contraure una malaltia desconeguda. I per això hi ha qui intenta esquivar les advertències i se’n va de pícnic, a la segona residència de la muntanya, a fer esport, a fer cerveses a casa dels amics... D’altres ho viuen com si es tractés de la fi del món i se les empesquen per ser els darrers humans que habitin la Terra, arrasant les botigues de queviures per al seu improvisat búnquer familiar. Ni una cosa ni l’altra ens ajuden. La solidaritat hauria de ser un dels valors a l’alça aquests dies. I aquesta situació inèdita, que ens posa a prova a tots, ens referma que l’egoisme no desapareix mai, i encara menys en situacions límit. Solidaritat vol dir quedar-se a casa. Solidaritat vol dir preocupar-se pels familiars i veïns més vulnerables per tal que no els falti res. Solidaritat vol dir ser racionals amb la compra d’aliments i béns bàsics. Solidaritat vol dir no posar en risc els teus treballadors si no és imprescindible per al bé comú. Solidaritat vol dir, bàsicament, cuidar-se i cuidar els altres. I si d’això en traiem lliçons positives, serem tots una mica millors.