Tips i farts

Així és com ens sentim la gran majoria d’anestesiòlegs i anestesiòlogues del sistema públic de salut.

Durant aquests dos anys de pandèmia hem vist i viscut situacions que ens han portat al límit. Sales d’operacions reconvertides en unitats de cures intensives (UCI), horaris improvisats, sense marge per organitzar la nostra vida personal. Entre vuit i deu guàrdies mensuals que van fer que, el 2021, a més de complir amb la jornada laboral ordinària, molts sobrepasséssim amb escreix el nombre d’hores de guàrdia màximes anuals.

I ara que sembla que la pandèmia ha passat a una altra fase, quan ja hem fet un esforç continuat i hem donat més del que podíem, s’apel·la de nou a la nostra professionalitat i responsabilitat amb la societat per mantenir el sobreesforç i tirar endavant les llistes d’espera quirúrgiques amb els mateixos professionals, escassos i exhausts. A més, també se’ns exigeix que assolim el repte d’arribar a altres llocs de treball fora de l’àrea quirúrgica dels hospitals, com són els gabinets de proves diagnòstiques i terapèutiques.

La recuperació de les hores de quiròfan perdudes per la gestió de la pandèmia no es pot sustentar en el doblatge de torns, en no respectar els descansos necessaris per a la nostra salut i la conciliació familiar, i en una retribució irrisòria. Quin preu té el nostre temps lliure i el temps que no passem amb les nostres famílies? I la nostra pròpia salut?

Conseller Argimon, a vostè, que alguna vegada ha afirmat que no calen més metges a les plantilles de la sanitat pública, li diem que ja no podem més.

Els anestesiòlegs abans que metges som persones i alguns dels nostres companys no han pogut aguantar la pressió per la sobrecàrrega de treball sobrevinguda per la manca de professionals. Molts dels nostres companys adjunts i residents que finalitzen la formació han decidit marxar de la sanitat pública catalana –o es plantegen fer-ho en breu– per les condicions laborals i retributives. Els que hem decidit, de moment, quedar-nos-hi, no podem assumir la càrrega de treball que ens ve a sobre pel fet que cada vegada som menys professionals i amb moltes hores de guàrdia.

El problema de la manca d’anestesiòlegs és generalitzat als hospitals públics de l’Institut Català de la Salut (ICS), però és especialment colpidor als centres allunyats de l’àrea metropolitana de Barcelona, com l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida, l’hospital Josep Trueta de Girona, l’hospital Germans Trias de Badalona, l’hospital Joan XXIII de Tarragona o l’hospital Verge de la Cinta de Tortosa. Els professionals d’aquests centres hospitalaris tenen, com els de la resta d’hospitals de la xarxa pública, una retribució indecorosa per a una categoria professional de facultatiu especialista amb una formació altament qualificada. A més, els hospitals titllats com a “perifèrics” acostumen a ser menys atractius perquè sovint no despleguen totes les branques de l’anestesiologia.

Som conscients que l’anestesiologia és deficitària quant a nombre de professionals i per això cal buscar una fórmula perquè sigui atractiva: millorar les condicions de treball i el reconeixement dels especialistes, amb respecte pels seus drets laborals i socials, i oferir una formació continuada que permeti que l’assistència es recolzi sempre en la innovació i en les últimes evidències científiques.

S’ha de buscar una fórmula que permeti reforçar els hospitals allunyats de l’àrea metropolitana, perquè són els que estan més tensionats, amb problemes gravíssims de personal, a fi de fer-los atractius per als residents que es formen en aquells mateixos centres. També s’ha de fidelitzar les plantilles d’especialistes adjunts, amb millores en les seves condicions laborals, de manera que el lloc de treball esdevingui motivador per a altres anestesiòlegs que actualment prefereixen treballar en hospitals concertats o privats.

Igualment, els gestors de la sanitat catalana han de reflexionar i escoltar els professionals. S’ha de valorar el sobreesforç afegit a l’esforç rutinari que fem per suportar la contínua sobrecàrrega de treball. S’ha de valorar el cost físic i mental de fer jornades extraordinàries un cop assolit el límit de guàrdies anuals. Paguem un preu personal molt alt per no incrementar més les llistes d’espera i per millorar l’atenció a la ciutadania.

Els equips d’anestesiologia dels hospitals de l’ICS estan agonitzant i per recuperar-los s’ha d’implementar mesures transformadores urgents.