Opinió

Tribuna

La deixadesa cultural

“La cultura del nostre país sembla deixada de la mà de Déu. Les capelletes, manen. I mentrestant, el nostre esplèndid bagatge cultural dorm sota el pes de tota mena de modernitats escabroses

Catalunya viu en un miratge. De vegades dens, gairebé palpable; d’altres, es desfà com un borralló de boira tocat pel sol. I no em refereixo pas a cap qüestió política, la qual, ja no és un miratge, sinó una simple farsa en què una munió de persones s’hi troba confortable. La cultura del nostre país sembla (amb totes les excepcions que vulgueu) deixada de la mà de Déu. Les capelletes, manen. Qui té padrins, bateja. I mentrestant, el nostre gran i esplèndid bagatge cultural dorm enterrat sota el pes de tota mena de modernitats escabroses.

Voleu producte català, sobretot, per a l’audiovisual enterbolit? Voleu producte bo per a fer pel·lícules de categoria? Aneu a pouar als nostres clàssics. Els nord-americans tenen rastelleres de pel·lícules basades en la seva dramatúrgia. Els que estudien cinema a casa nostra, quantes obres de teatre catalanes (ergo, escrites en català) s’han llegit? No només parlo dels grans com Guimerà, Pitarra, Rossinyol, Sagarra o Ignasi Iglésias (injustament oblidat), els quals tenen moltes més obres (igual de sublims) que les que tothom té sempre al cap.

Algú té paciència de llegir les obres de: Teixidor, Sirera, Oliver, Espriu, Manuel de Pedrolo (sense oblidar, lògicament, els contemporanis, de Belbel a Cunillé, passant per Benet i Jornet)? O, posats a fer: autors més desconeguts amb prou qualitat per a fer-ne una adaptació interessant com Conrad Colomer, Pere Cavallé, Ambrosi Carrion o Apel·les Mestres (que a molts sonarà, però no saben ben bé de què; vet aquí l’estat deplorable de la nostra cultura). I encara: algú té la paciència de prendre la quantitat ingent de novel·les i contes excepcionals que té la nostra literatura i fer-ne una adaptació cinematogràfica? O és que la nostra literatura no interessa a causa d’aquest autoodi tan nostrat? Caldria fer néixer l’amor vers el nostre patrimoni cultural, sense prejudicis, i fent entendre a les noves generacions que rere seu hi ha un tresor de valor incalculable d’on en podria sorgir un gran cinema. Això sí, guanya un premi una pel·lícula que, amb la mà al cor, sense el guardó internacional ningú no hauria anat a veure-la i tot són corredisses cap a no se sap ben bé on. Veurem quan trigarà la directora a ser temptada econòmicament a fer un nou treball, això sí, en castellà.

Tenim material i bons professionals. Tot depèn de la voluntat dels creadors, dels empresaris que afluixin la mosca i dels mateixos ajuts que la resta d’Europa dóna a la seva cinematografia. O, almenys, que hi hagi facilitats per a poder estrenar en sales de cinema o plataformes televisives. Jo sempre he vist Batalla de reines d’en Pitarra com una pel·lícula a l’estil d’aquelles que ens empassem dels americans. L’adaptació és fàcil i pot resultar molt atractiva, allunyant-nos, és clar, del pastitx filomarxista que en feren Martí i Pol i Emili Teixidor l’any 1984 al Romea. Malgrat tot, les adaptacions només les veiem als escenaris. De tant en tant, agafen Rossinyol o Sagarra i en fan una atzagaiada al Teatre Nacional, només perquè alguna llumenera en vol fer una lectura “d’avui” que resulta del tot innecessària i que només serveix per a alimentar egos. El primer cop que vaig veure una mena de “modernització” seriosa d’un clàssic fou l’any 1991 al Teatre Lliure, amb el Timó d’Atenes de William Shakespeare sota la batuta d’Ariel Garcia Valdés i un repartiment encapçalat per un Lluís Homar excepcional. És dels pocs cops en què la visió actualitzada d’un clàssic va estar al servei del text.

Vivim avergonyits per la maquinària cada cop més intolerant de la transgressió cultural gratuïta. Potser és aquest meu un pensament massa conservador. Però quasi més m’estimo veure una peça clàssica amb més o menys concessions artístiques, que no pas l’estúpida i desagradable visió de tot de senyors asseguts en sengles tasses de vàter al Liceu mirant de cantar Un ballo in maschera. Invent d’un esnob, el nom del qual no cal recordar i que encara pensa que som a l’època d’“épater les bourgeois”. Fa 22 anys d’aquell despropòsit. Tanmateix sembla que encara som al fons d’un gran catau de misèria intel·lectual generalitzada. I tot veient el panorama, crec que encara en trigarem uns quants més a sortir-ne.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.