La situació de marginació i exclusió dels escriptors i poetes en llengua catalana al País València determina el nivell crític que estan patint, i també els drets lingüístics de tots els altres ciutadans. Arran d’un article de Manolo Gil al diari Levante (28 de gener) hem sabut alguns episodis recents, com la negació de Jovi Lozano-Seser, guanyador del premi Enric Valor de novel·la, d’assistir a la simulació d’un lliurament de premis al despatx de la vicepresidenta de la Diputació d’Alacant. Actes culturals i literaris que són organitzats pel govern del País Valencià, actes programats en què s’acaben marginant els escriptors valencians en llengua catalana.

El passat cultural i la història del País Valencià, com a territori on la llengua original va perdent ús i notorietat, s’està transformant en un fet alarmant a Catalunya. De la censura, de l’odi, de la dictadura franquista hem passat al menyspreu, al bloqueig, de la democràcia. De la dictadura a la democràcia, de la censura al menyspreu. Quanta raó tenia Manuel Vázquez Montalbán amb la seva sentència interrogativa, irònica i molt fina: “¿Contra Franco vivíamos mejor?”

La situació de supervivència dels escriptors valencians ja s’està vivint en espais metropolitans del Principat, on els escriptors i poetes que escriuen en català queden marginats i exclosos de llibreries, diaris i biblioteques, espais de difusió i de promoció. Només caldria fer un tomb, amb les mans a les butxaques, tranquil·lament, per no posar-se a plorar, i veure quin espai ocupen les novetats editorials en llengua catalana en els aparadors de les llibreries de Barcelona, especialment de moltes noves llibreries, que ni utilitzen la llengua catalana en les seves xarxes socials. La situació és irreversible.

Parlem de llibreries i un altre dia podríem parlar d’editorials catalanes que estan obrint noves col·leccions juvenils en llengua castellana. La llibreria Finestres ha obert uns premis anuals a novel·les publicades en llengua catalana i de forma sumatòria en llengua castellana, seguint l’exemple de la llibreria No llegiu. La llengua és la llengua i la pluja és la pluja que no sempre plou a gust de tothom. Es podrien acceptar o no aquestes estratègies comercials, però, aleshores, no accepto que els mateixos que defensen i promocionen la llengua colonial critiquin la llibreria Ona per comercialitzar únicament llibres publicats o traduïts en català. O llengua o pluja.

Ja no es tracta d’analitzar totes les marginacions que existeixen dins de les literatures (gèneres literaris, origen geogràfic de l’autor, editorial o carícies institucionals). El conflicte és estructural, i a través d’aquest domini lingüístic del castellà, especialment en l’àrea metropolitana, moltes iniciatives s’acaben sumant al cavall guanyador (que continua al magatzem municipal ben viu i ben alimentat). Ho fan per qüestions empresarials, per captar més públic. Ho pensen, ja que a ciutat es pot viure amb una sola llengua, la colonial, i en canvi, costa molt més viure amb la llengua de la minoria nacional (emparada legalment, però perseguida o insultada realment). “Si tú hablas catalán, yo hablo chino”, resposta que va rebre un amic en un bar metropolità. S’ha parlat tant d’independència, de fulls de ruta, de drets nacionals, de legalitats, que ens hem deixat pel camí el bé més preuat: la cultura i la llengua. Dos fonaments que ho determinen tot, que determinen la força i la salut d’un domini territorial. Sense llengua no serem res, i sense cultura encara serem menys.

La llengua no es pot defensar amb discursos, amb rodes de premsa després d’una enèsima sentència contra el català. El català no es pot defensar amb pancartes que diuen que defensen el català, perquè una pancarta no defensa la llengua, com tampoc es va poder fer res amb tantes manifestacions independentistes, atapeïdes de pancartes i cadenes de somriures. La llengua s’ha de llegir per tal de poder-la protegir. La llengua s’ha de compartir. La llengua s’ha de difondre. La llengua s’ha de donar. S’han de llegir llibres per defensar la llengua. S’han de comprar llibres. Els ciutadans s’han de posar les mans a les butxaques i després se les han de treure i han d’obrir la cartera si volen protegir el català. Llegir, llegir. És molt simple. S’han de llegir llibres i llibres en català. S’han de llegir diaris en català. S’han de llegir revistes en català. S’haurien de fer tantes coses que ja no sé si hi haurà temps per poder-les fer.