La sentència del TC sobre l’eutanàsia exclou els pacients amb trastorns mentals

El ple del Tribunal Constitucional ha avalat la constitucionalitat de la llei reguladora de l’eutanàsia perquè reconeix a les persones un dret fonamental a l’autodeterminació per decidir de manera lliure, informada i conscient la manera i el moment de morir en situacions mèdicament contrastades que la llei defineix com a context eutanàsic: malalties greus i incurables amb un pronòstic de vida limitat o patiments crònics, greus i incapacitants.

La desestimació del recurs d’inconstitucionalitat interposat per Vox, com a conseqüència del reconeixement constitucional del dret a l’autodeterminació, imposa als poders públics el deure d’habilitar els mecanismes necessaris per possibilitar l’assistència de tercers per a l’exercici d’aquest dret que permeti dur a terme la decisió de morir d’acord amb la dignitat personal de la persona sol·licitant i de manera segura i indolora.

Fins aquí les bones notícies, però la sentència resol de manera no satisfactòria la problemàtica que es deriva dels patiments causats per trastorns mentals, una qüestió summament delicada que l’Alt Tribunal despatxa amb un breu paràgraf de deu línies (pàgina 89), dins d’una sentència que, vots particulars a banda, té 134 pàgines.

Segons el TC el patiment greu s’ha de presentar sempre com una malaltia somàtica en el seu origen, malgrat els patiments constants i intolerables a què es refereix la llei puguin ser d’ordre psíquic i exclou taxativament entre els patiments que configuren l’anomenat context eutanàsic la malaltia psicològica o la depressió. Empara la seva interpretació en el preàmbul de la llei que diu que el context eutanàsic ha de ser delimitat d’acord amb determinades condicions que afecten a la situació física de la persona.

Aquesta opinió del TC és discutible per diverses raons. La primera que el preàmbul no té valor normatiu, com el propi TC ens ha recordat en multitud d’ocasions i ho torna a fer en aquesta sentència, malgrat que pugui ser pres en consideració per interpretar el sentit de les disposicions. La segona, que quan el preàmbul fa referència a “situació física” tant pot estar referint-se a la malaltia d’origen com a la conseqüència del patiment psicològic i que aquest –el trastorn mental– sigui una de les determinades condicions que delimiten el referit context.

És cert que la part dispositiva de la llei no inclou explícitament la malaltia mental però com ha tingut oportunitat de pronunciar-se el Tribunal Superior de Justícia de Navarra (sentència 363/2022, de 16 de desembre, fonament jurídic quart): “Se pudiera pensar que el supuesto legal de padecimiento grave, crónico e imposibilitante en tanto se refiere a limitaciones que inciden sobre la autonomía física y actividades de la vida diaria que no permiten a la persona valerse por sí misma, parece vincularse más a patologías de índole física, pero, por contra el supuesto del apartado c) no excluye en absoluto la enfermeda mental”.

Continua el TSJ de Navarra assenyalant que de l’exposició de motius no se’n dedueix altra cosa i que en els països del nostre entorn “no se constata ni evidencia la exclusión de la enfermedad mental del contexto eutanásico”.

La Comissió de Garantia i Avaluació de Catalunya de la prestació d’ajuda a morir té un criteri coincident amb el del tribunal navarrès, i va aprovar el mes de novembre de 2022 un document que aborda aquesta problemàtica: “Peticions de PRAM per persones amb problemes de salut mental” que es pot trobar al lloc web de la Comissió, impossible de resumir per la seva extensió en aquest breu article.

En aquest document la Comissió reforça els requisits per dur a terme l’avaluació del sol·licitant de l’eutanàsia quan la decisió de demanar ajuda a morir està motivada només per patir una malaltia psiquiàtrica que és la que genera el patiment el patiment greu, crònic i impossibilitant.

La Comissió recorda que els patiments mentals no són, per definició, causes de manca de capacitat per decidir i tot seguit fa algunes recomanacions: si es tracta d’una depressió major o un trastorn de la personalitat cal explorar les alternatives i possibilitats de tractament; el metge consultor hauria de ser un especialista en psiquiatria; que l’historial psiquiàtric sigui al menys de dos anys de continuïtat per garantir que no es tracti d’una patologia debutant o sense recorregut terapèutic; reforçar el procés deliberatiu, etc...

En conclusió, el Tribunal Constitucional s’ha pronunciat sobre una qüestió tan sensible com la relacionada amb el dret de les persones amb problemes de salut mental que són la causa directa que genera el seu patiment insuportable, negant a aquests malalts, sense esforçar-se massa en fonamentar-ho, l’exercici del dret a accedir a la prestació d’ajuda a morir.