Quina vergonya i quina pena

Les víctimes de l’horror terrorista no es mereixien el que va passar a la plaça Catalunya: intolerància, insults, crits, proclames polítiques, agressions, escopinades, banderes... L’unionisme, en l’argot taurí que tant li escau, destapó en la plaza el tarro de sus esencias. La selecta tropa espanyolista, en un matí d’homenatge als assassinats, es dedicava a victorejar un dels principals comissionistes del negoci armamentista i principal responsable de l’encarcerament del conseller d’Interior Forn, que amb el major Trapero i la resta del cos dels Mossos, va conduir la greu crisi provocada per l’atemptat amb una professionalitat i eficàcia lloades a escala internacional. Els unionistes, per acabar-ho d’adobar, van esbroncar davant dels familiars de les víctimes el parlament de Gemma Nierga, mostrant al món la seva exquisida educació. L’amic d’Al Saüd anava acompanyat dels representants del Ppsoecs, el club del 155 i responsables d’aturar una investigació parlamentària del 17-A. Res groc a la plaça, ni estelades, prohibit; estanqueres i motius amb la bandera espanyola, els que vulguis. El dia abans, un unionista va ferir amb un ganivet un transeünt a Arenys, identificat i lliure; com en totes i cadascuna de les centenars d’agressions perpetrades pels espanyolistes, es dirà que era una persona amb problemes mentals; proposo, doncs, que en comptes de malbaratar diners públics en AVE o armament, els governs espanyols de torn inverteixin molt més en centres de salut mental.