Sanchis i Arrimadas

Les persones intel·ligents no discuteixen i, fora de casos molt puntuals, sempre es posen d’acord. En canvi, si discuteixes amb persones de poca llum mai aconseguiràs posar-t’hi d’acord, que és el que li va passar, al senyor Sanchis, en entrevistar la senyora Arrimadas. És com picar ferro fred, mai aconseguiràs doblegar-lo. Gent d’idees fixes, igual com ho va ser el seu pare quan exercia d’agent de la Policía Nacional a la ciutat de Barcelona. La seva filla ho porta a la sang, ho ha heretat, i les malalties genètiques del sistema sanguini no es curen amb exsanguinotransfusions, són cròniques i de per vida.

Va fer el paper de la trista figura i va aconseguir guanyar el premi Guinness World Records fent referència al minso nombre d’espectadors en una entrevista televisiva i pactada. Una xifra vergonyant, delirant, la d’una senyora que es vanta de ser la cap d’una oposició que de virtuts, fora de l’odi i la venjança, tan sols pot presumir de fatxa i intolerant. Amb tres minuts d’entrevista em vaig veure obligat a canviar de canal, els meus ulls i oïdes no estaven en concordança amb les execrables paraules i expressions maldestres d’una senyora que, si d’una cosa pot presumir, és d’odi vers Catalunya i els catalans.