La bona gent

Avui, tot i el meu agnosticisme practicant, he participat en el funeral catòlic d’una veïna de Llagostera, la Maria. Ho he fet per respecte, a ella i als seus familiars. El respecte que es va guanyar en vida essent una persona humil. Humilitat que vull reivindicar en aquesta època de populisme fàctic, de triomfadors i losers, de lideratges illetrats.

La Maria se n’ha anat tan sigil·losament que me n’he assabentat pel diari, tot i ser veí. Fent bandera d’aquesta modèstia amb què va portar i pujar tres fills al món fins a fer-los persones tan honestes i compromeses com ella. Si s’ha escapat alguna llàgrima ha estat per la immerescuda crueltat de tot plegat i per la tristor dels que es queden. Per a ella espero que haurà estat un alliberament i tant de bo la seva fe l’hagi portat a un lloc millor. En el fragor emocional de la cerimònia funerària no he pogut evitar de pensar en la importància de la pròpia cerimònia per als que l’estimaven i per als que hi comparteixen aquesta mateixa fe, i escandalitzar-me per la gent com per exemple aquests nois que se’n reien a Arlington d’un nadiu americà que celebrava un ritual funerari equivalent. L’exhibició impúdica de la ignorància i la manca de respecte per l’altre no han estat mai tan presents a la nostra vida. Vull un món amb més Maries, si us plau.