Els museus com a model

Diuen que la gent no va als museus i com que el tema és ingrat cal justificar-lo amb teories conspiratives: que si hi ha una desestructuració de públic, que la relació dels museus amb els visitants s’està transformant, que els museus han de ser més oberts, que si el públic ha d’interactuar. I la més curiosa de totes: que els museus han d’oferir al públic el que realment vol. I jo em pregunto: què vol veure el públic quan va als museus? Un striptease, potser?

Davant d’aquesta situació els responsables dels museus busquen idees en altres sectors de la cultura. Han vist per exemple que quan un text teatral demana un mínim esforç de comprensió quatre cançonetes garanteixen la catarsi. O al cinema, que amb guions infantiloides i una pila d’efectes especials s’aconsegueix que els arguments l’entenguin fins i tot les cries de tortuga babaua del CRAM. Segurament d’aquí cinquanta anys la meitat dels museus estaran tancats. Serà la collita d’allò que estem sembrant. La cultura deixa de ser atractiva perquè els nivells d’exigència escolar estan rebaixant el llistó i s’han banalitzat les humanitats en l’ensenyament. I això ens ha portat a un empobriment de la sensibilitat. Si ens carreguem els boscos, la desertització serà total. I la replantada, una utopia.