Opinió

‘Delaguard’

Abans-d’ahir en Cuyàs em va fer riure d’allò més amb el seu article; el titulava “El cambrer insistent”. L’excusa de l’escrit era la salutació delaguard, que queda palès a l’escrit que els més joves no coneixen pas. Com tampoc coneixen tantes i tantes paraules que ves a saber per què semblem en desús, però que temps enrere lluïen d’allò més. El jovent ja no es comunica amb paraules potser? Ho fa a través de signes i paraules esmitjades i sense vocals, que fan que la nostra llengua s’empobreixi d’allò més; quina llàstima… Jo encara soc d’enraonar, de xiuxiuejar, d’aixoplugar-me si fa quatre gotes; de fer moixaines i manyagues, o amanyagar… I m’agrada afalagar a aquell o aquella que ho mereix. O dir-li a qui també ho mereix que és un lletraferit (que no és pas un insult!). I quan agafem el son n’hi ha que acluquem els ulls; i si cuinem mirem d’amorosir; i si estic molt cansat quedo baldat. Hi ha qui a l’amanida hi posa enciam, jo hi poso lletuga. No tot és soroll, hi ha qui fa enrenou. Aquells que ballen miren de no trepitjar, o potser miren de no calcigar la parella de ball? I, sobretot, mireu de menjar festucs i no pas pistatxus! I que descansat que es queda un quan s’escarxofa al sofà! A reveure!

Girona



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.