Hi fan referència cada segon, minut, hora, dia, setmana... els representants dels partits de la dreta radical i nacionalistes espanyols. Apugen els decibels quan hi ha les inacabables campanyes electorals i utilitzen de manera roïna la nació catalana com a arma electoral. El senyor Rajoy ja ho va utilitzar el 2006 amb la recollida de signatures contra la llei orgànica de obligado cumplimiento, de l’Estatut d’Autonomia ratificada pel poble. L’independentisme, mínim en aquells moments i gegantí ara, n’és el resultat. I segueix augmentant a ritme de comprensió internacional.

La unitat d’Espanya és com el guió d’una pel·lícula de Hitchcock, on la realitat supera la ficció i aquesta supera la realitat. I amb molta por, gairebé terror. La tan anomenada unitat d’Espanya no s’ha vist mai, no es veu i, crec, que no es veurà mai, mentre el canvi no segueixi el guió federal dels Estats Units d’Amèrica, units. Les nacions que formen la denominació Espanya són l’essència d’un federalisme espantat i ofegat. La unitat imposada no és unitat, és només el guió d’una pel·lícula de Hitchcock. Por, a flor de pell.