Aprendre català fa obrir els ulls

M’agrada parlar de fets. I no només d’estadística: la realitat és més rica. Per exemple, és una dada fefaent l’escletxa cultural i cívica entre els estils de fer política i d’organitzar el treball i les institucions a Catalunya i el que es fa a altres àrees i territoris.

També m’agrada hipotetitzar, raonadament, les causes de certs fets: cercar-ne el perquè. Per exemple, què fa que alguns no se sentin part de la nostra comunitat nacional? Per què hi ha “residents estables” a Catalunya que “van d’estrangers”? I, en canvi, “estrangers reals” –o amb permís temporal, que semblarien catalans “de tota la vida”?

Crec que ho tinc: el bilingüisme –i més encara el plurilingüisme– obre la ment de les persones. Encara que només sigui “intencional” (no cal el C1). I això tant o més que l’haver voltat pel món, ser emprenedor, o de família pluricultural.

Els nascuts catalans –per llar i per l’escola, i per la interacció– ja som, com a mínim, bilingües. Això ens permet moure’ns millor, és un fet. Ara bé, lamentablement, resulta quasi insuportable per a algú que no en vol saber res. És trist sentir: “Si sabes español, ¿por qué hablas en catalán?” No se’n saben avenir: la ideologia contra la diversitat. L’onada Vox, en estar pur.

La resposta sincera se’ls fa incomprensible: resulta que és la meva llengua. Estan tancats, s’ofenen.

L’escapçada de l’Estatut aprovat per tothom, l’extrema violència policial i judicial, el neofranquisme, tot plegat sorgeix d’una mateixa font: no suporten els bilingües, s’enroquen en un ja inexistent imperi preborbònic.

Obrir les ments a la diversitat, a la realitat, és part de la solució.