Riu Besòs

Vergonya, indignació, tristesa, impotència, i no em poso a plorar i em continc per no llançar una maledicció als responsables. Això és el que sento com a veí de Montcada i Reixac amb més de 75 anys de residència al saber el desastre mediambiental que ha succeït a Montornès i que afecta i afectarà en molts anys tot el medi natural, i més, del tram de la conca baixa del riu Besòs fins al mar, inclòs. Recordo els anys de la infantesa, quan em banyava a les basses del riu i també collia granotes i serps que guardava en formol. També recordo, com a exregidor, la gran polèmica als anys 1970-80 amb motiu d’uns abocaments incontrolats que provocaren masses d’escuma i olors que obligaren a fer actuacions d’emergència. Avui, al segle XXI, tornem a ser-hi, un desastre ambiental, quan ens havíem fet la il·lusió que el riu tornaria a ser un riu amb vida.

Pregunto: quants casos més han de succeir per tal que es prenguin les mesures de prevenció i protecció integral dels nostres rius? Com és possible que un potencial polvorí químic estigui prop d’una llera i, a més, l’empresa responsable sigui reiterant en infraccions. No cal que demanem responsables. En som massa. Potser tots nosaltres per la nostra deixadesa mediambiental. Només em queda un bri d’esperança, que les generacions properes siguin més conscients de la importància de cuidar el medi natural i fer realitat una de les fites que com a escolta he desitjat tota la vida: fer un món millor encara que no el pugui veure.