Ens trobem en una situació complicada, confinats, sense treballar, sense veure éssers estimats, estranys i, en alguns casos, amb ansietat. Això dificulta el nostre benestar. Estem acostumats a un ritme de vida que, intentem el que intentem, no podem seguir.

Però fora del coronavirus la vida continua i les altres malalties segueixen avançant. Fa uns dies va morir la meva àvia d’Alzheimer; sembla que després de deu anys amb la malaltia el maleït Alzheimer va decidir emportar-se-la en el pitjor moment. Un moment que no et permet acomiadar-te, no et permet una vetlla i no et permet una missa. Que encara que no siguis catòlic practicant, la missa et permet una trobada on sentir escalf i suport. És dur que la mort copegi la teva família en una situació en què no pots ofegar les teves penes en els braços dels éssers estimats, és dur haver de passar un moment així sols i és dur tenir la sensació que la teva àvia ha mort sola, sense cap familiar al seu costat.

Cuidem-nos per tal de tornar la nostra vida a la normalitat.