Des de la finestra

Et mirem amb respecte, i amb un xic de por, obrim i tanquem la porta de casa, per no mirar-te gaire. Quan ens tanquem fins a un altre demà, restem a casa, amb els nostres. Ens fas mal, arrabasses per tot arreu el que més estimem. Des de la finestra, t’observem, amb ràbia i impotència. Ni tu ni ningú ens traurà ara ni mai l’aire fresc i pur per respirar. Des de la finestra, avui, només són jocs, converses i llibres, tancats, a l’aguait d’un món millor, perquè malauradament la crua realitat s’imposa. Seguirem encarant-nos a tu, sense angoixa, ja que haurem après la creativitat de l’avorriment, la resiliència, la perseverança i la calma, l’agraïment... I, sobretot, l’esperança. No estem sols en la ignorància, però mai hi ha un temps perdut. És trist obrir o tancar la finestra i no veure a ningú per culpa teva, conèixer que envies tantes persones vulnerables al cel, amb dret a la vida. Però t’eliminarem, a l’infern, perquè mai més et puguis riure de la nostra llibertat.