Diuen que ens aferrem als records, perquè és l’única cosa que no canvia quan tot està canviant. De fet, recordar és tornar a viure. Segons un proverbi cèltic, el record no envelleix i, com deien els clàssics, el que roman en el record mai mor. Que llestes són les nostres ments. Precisament això estem fent, perseverar en la nostra vida sobre la base del que anomenàvem vida, una cosa tan incoherent, però alhora tan sàvia. Gustave Flaubert també deia: “Els records no poblen la nostra solitud; ans al contrari, la fan més profunda.”