Per a mi és una utopia caminar sola. Amb la consciència completament tranquil·la, descansada. Sense estar ni tan sols una mica pendent del meu voltant, de tots els angles possibles que m’envolten. No existeix per a mi caminar sola sense estrènyer les mans, agafar fort el mòbil o les claus. No existeix avui dia la nit sense la por als carrers. O al que pugui passar-nos-hi. De dia el pas tranquil, de nit el pas agitat. Sabem que és una situació molt comentada, però encara és real. Imagina’t per un moment un dia sense homes. Tu què faries?