Després de llegir l’entrevista amb en Ricard Gili, el director i trompetista de La Locomotora Negra (25/1/2021), m’han vingut molts records dels meus anys de joventut. Tinc 93 anys, des de la meva infantesa, als anys trenta del segle XX, quan per la ràdio sentia –que jo no tenia idea de què era– música de jazz, m’entusiasmava.

Jo vivia al carrer de Pere Serafí, núm. 14, cantonada a Maspons. Els vostres pares vivien a dalt de tot, prop ja del carrer Montseny.

Amb el vostre pare teníem una certa amistat, que provenia de la “Barraca” dels germans Aullé, al carrer Pare Claret. Tots els que ens hi reuníem érem amants del jazz, allà a la barraca hi havia un piano vertical i al costat de la petita construcció a l’estil canadenc hi havia una petita pista de ball. Havíem tingut il·lustres visitants: la cantant dels anys vint d’en Duke Ellington, l’Adelaida Hall; en Don Byas amb el saxo tenor, el pianista Lleó Borrell, etc.

Un cop, vaig anar al pis dels vostres pares a dur-los un encàrrec; ell no hi era, em va rebre la seva esposa, i vaig poder comprovar l’afició que tenia el vostre pare pels trens elèctrics. També recordo el seu passat de jugador de rugbi i després en la lluita lliure... Aprofito per a felicitar-vos pels cinquanta anys dedicats a fer swing. L’any 1932, en Duke Ellington ja ho va dir: “It don’t mean a thing...”, o sia: no val res si no té swing..., i jo, sempre que us he sentit, he comprovat que sí que en teníeu. No com ara, que en certs festivals, de qualsevol música en diuen jazz (a vegades em sembla més aviat l’anti-jazz). Bé, en memòria del vostre pare, rebeu, doncs, la meva felicitació.