Quina dona!

Sota aquest títol, dit amb tots els respectes, voldria manifestar l’admiració que, com a molts i moltes, ens va causar la senyora Laura Borràs, tant en el parlament d’investidura, com a presidenta del Parlament, com també, tant o més, pel que fa al contingut de l’entrevista que li va fer el director de TV3. Algunes de les preguntes, de l’entrevistador, eren prou compromeses i delicades i, segons la nostra humil manera de veure-ho, no gens fàcils de respondre; però en cap moment se la va notar restar tallada o neguitosa. Va saber mantenir, en tot moment, el seu to cordial, sense mostrar cap mena d’enuig, sinó una total correcció, d’una manera clara i concisa. Va deixar molt clar allò que ella creu que ha de ser la funció del Parlament: “La màxima expressió de la tossuda voluntat de ser i persistir d’un Poble.” La paraula, diu, ha de ser lliure, en defensa de la democràcia, malgrat que sigui parlant del que a alguns no agrada, independència. Pot agradar més o menys allò que ella pretén, però va deixar anar una màxima que no dona lloc a dubtes. Vingué a dir: “Faig allò que crec, dic allò que penso i faig allò que dic.” No tothom pot ser més clar ni més sincer, en aquest cas sincera. Talment, com l’hi va dir l’entrevistador, no ho tindrà fàcil, i li va desitjar sort. Nosaltres també. És el nostre parer.