Viure amb complexos ha de ser molt trist. Avui n’he tingut la confirmació quan he llegit un missatge del Joan Tardà que, referint-se a Junts per Catalunya, diu: “S’ha d’entendre la rebequeria. No és fàcil acceptar que els masovers vagin al davant quan sempre has estat senyor.” He compadit aquest bon home pensant que es deu haver passat gran part de la seva vida corsecat, rosegant-se per dins i sentint-se masover, i sense poder-ho manifestar massa, que això encara deu ser pitjor. Ara, per fi!, al final de la seva carrera política es pot treure l’espina i esbravar-se veient passar, si no cadàver, almenys poc o molt nafrat l’enemic de l’ànima per davant de la porta de casa seva; i ara l’home se sent senyor, ves què hi farem. Que trist! No dic que no tingui raó en el fet que els altres potser sí que el(s) tractaven com els senyors d’abans als masovers, i si ho feien eren uns miserables; ara bé, l’estirabot que li ha faltat temps per engegar el posa a l’altura d’aquells que blasma. I mira que és fàcil, a vegades, quedar com un senyor (dels de debò).