Veig, percebo, denoto eufòria. Sembla que la recuperació econòmica s’acosta a passes grans després dels efectes nefastos de la pandèmia, que la vacunació va a bon ritme, que l’ús de la mascareta en espais oberts ja no és obligatori... i que tot plegat haurà estat un malson d’un any i mig, pel cap baix. Sí a tot? No n’estic pas segur. Això de la vacunació, als països rics, a Occident, és clar que és un fet, però, i als països pobres, als països subdesenvolupats que no han tingut accés a les vacunes i en què el virus continua fent estralls, no continua sent tot plegat un perill latent? Hi ha països que han fet apilament de vacunes sense tenir en compte que això és un problema global i que n’hi ha d’haver per a tots i per a tothom. Si jo m’immunitzo però el veí no, som allà mateix, no? I les noves variants i mutacions estan veritablement controlades? Fora bo no abaixar la guàrdia, i que el que hem viscut i patit des de primers del 2020 ens serveixi d’experiència per no ensopegar-hi altre cop. De món només n’hi ha un; de terra només n’hi ha una (i s’està escalfant d’allò més any rere any); de planeta per viure-hi, ara per ara, només tenim aquest, i si no el cuidem, això se’n va en orris. Que aquest present ens ensenyi del passat però no el jutgem, el passat; fer-ho ens faria perdre el futur.