És migdia. Estic llegint el diari... Em truquen. Agafo el telèfon i, des de CaixaBank, una veu femenina em pregunta, en castellà, si soc... Responc afirmativament, però li dic que hauríem de parlar en català... Em respon que cap problema, però li noto una certa incomoditat, potser per manca de costum, no pas de voluntat. Tanmateix, abans que m’expliqui el motiu de la trucada, li comento la meva perplexitat davant l’anomalia que suposa el fet que, preferentment, CaixaBank utilitzi el castellà per a contactar amb la seva clientela a Catalunya. En aquest sentit li manifesto la meva total disconformitat, alhora que li deixo molt clar que entenc que no és la seva responsabilitat i que em faig càrrec que, per imperatiu laboral, es deu veure obligada a “aguantar xàfecs” de tot tipus com a conseqüència de les estratègies de darrera generació, tan prolífiques en el món de la banca. Sense entrar en altres qüestions, que molt tenen a veure amb la consecució de beneficis a curt termini en detriment de l’atenció a la clientela, vull deixar constància del meu rebuig a la deriva que, des de ja fa temps, està prenent l’entitat. Pel bé del país, fora assenyat fer un revisionisme dels seus orígens, però especialment dels objectius que durant molts anys van anar consolidant la seva solidesa i la seva raó de ser. CaixaBank: Parlem? O tal vegada, BankiaCaja: ¿Hablamos?