Lloa al xiprer

Passejant pels pobles de l’Empordà o d’arreu del país, observo intrigada, en els seus carrers i jardins, l’absència total del xiprer. Davant del meu dubte, la resposta es repeteix: “És un arbre de cementiri...”

El Cupressus sempervirens, des de l’època clàssica, ha estat present en la cultura i el paisatge dels pobles mediterranis. Apreciat per les seves propietats curatives, la seva fusta, envoltat de llegendes i tradicions, algunes certament vinculades al món funerari –es deia que ajudava les ànimes a pujar al cel– i per la gran alçada que podia assolir (més de 30 metres) feia d’indicador en llocs determinats. Dins la nostra història recent tampoc podem oblidar el seu significat d’acolliment i de benvinguda. Per a aquells viatgers que suportaven llargues i feixugues aventures, la seva presència a l’entrada de les masies significava: un sol xiprer, que s’oferia beure; dos, menjar i beure; tres, menjar, beure i dormir.

En temes paisatgístics és una conífera de poc manteniment, resistent a la sequera i de vida llarga. El seu port estilitzat i compacte, sempre verd, realça i ordena els grans espais, aparcaments, avingudes, passejos, etc. I sobretot –quelcom ben valorat pels ajuntaments– no cal podar-lo ni recollir-ne les fulles...

Per tot plegat, seria d’agrair que aquest arbre –ignorat per nosaltres i lloat per poetes– tornés a formar part dels nostres jardins i espais públics. Com deia Carles Fages de Climent en el seu poema: “Edils, planteu xiprers...”