“«El catalán, en casa»”

Això va ser el que em va dir, a mitjans dels seixanta, un policia municipal quan –jo tenia una botiga– va preguntar-me per què treia les deixalles abans d’hora; li vaig fer veure que era cosa de la portera de la finca, no meva: tornem al “el catalán, en casa”? Hem caigut en l’error d’acceptar que els Països Catalans són bilingües; les nacions només tenen una llengua, dins seu hi pot haver gent que siguin bilingües, trilingües o quadrilingües com ho és l’Estat espanyol. Aleshores si els catalans, bascos, gallecs som espanyols, les nostres llengües també ho són, i aquí ve la gran pregunta: totes les llengües espanyoles han de tenir els mateixos drets? Si la resposta és afirmativa, vol dir que cada llengua ha de ser únicament l’oficial al seu territori d’implantació; si és negativa, significa que hi ha llengües oprimides i llengües opressores; que trist que una llengua tan bonica com el castellà s’hagi convertit en llengua de tirania. Les llengües no castellanes mai han anat a imposar-se fora de la seva àrea d’implantació. Si el català no és imprescindible per treballar no ens en sortirem, i això només ho aconseguirem no canviant mai de llengua, com fan ells. Recordem que dins la península Ibèrica hi ha una zona, de llengua no castellana, on no hi han problemes d’immersió ni de persecucions idiomàtiques; em refereixo a Portugal: ens ensenya el camí.