Tornem-hi

Diuen que tot va començar a la Xina, quan un xinès volia fer una sopa de ratpenat. Primer, incredulitat (això no arribarà aquí, deien). Després, tots a córrer: mascaretes, gel, teletreball, reunions i aforaments reduïts, confinaments, toc de queda... Era març del 2020. I apa: els laboratoris, a correcuita mirant d’empescar-se-les per trobar una vacuna que posés remei al virus. I els hospitals, que no donaven l’abast, personal sanitari estressat, gent contagiada, els morts que es multiplicaven, les dades de transmissió i els llits ocupats a les UCI en unes xifres esfereïdores... I tots esperant la vacuna que tot ho havia d’arreglar. I els laboratoris s’apunten la medalla i les vacunes ja són aquí. El repartiment, desigual: a Occident n’hi ha; als països amb menys recursos se les han de pintar a l’oli. Dues dosis, i una tercera de reforç per immunitzar-nos de la darrera variant. Vet aquí que som a Nadal del 2021 i els diaris tornen a titular: “Oci nocturn tancat i toc de queda”. Vaja, que tornem a acostar-nos a la casella de sortida. Ni soc restaurador ni em dedico a l’oci nocturn, però sembla que la culpa sempre és dels mateixos! Voleu dir? Per cert, tres dades: a l’interior dels restaurants, aforament al 50%; als enterraments, el 70%, i al transport públic, el 100%. Quan em faci gran ja ho entendré, tot plegat... o no...