La pregunta

Difícil paper el meu aquesta setmana quan, mentre buscàvem en un canal de pagament una pel·lícula per veure junts, el meu fill de 8 anys em fa la pregunta: “Mare, com és que, triï la que triï, totes són en castellà?” Què li responc? Que hi ha gent que no vol que siguem una nació, i que, per tant, veure pel·lícules en català és trencar un lligam? Que hi ha censura? Que els polítics catalans no han mogut ni un dit per evitar-ho? Que no hi ha una llei prou forta que blindi el català? Què li dic?... Em dic a mi mateixa que més val que no busqui cap resposta, senzillament perquè no n’hi ha cap de lògica ni raonable... Em limito a dir-li que, si tots cuidem la nostra llengua i la parlem sempre, acabarem trobant pel·lícules en català. Només depèn de nosaltres. També li dic que no sé què passarà amb la llengua catalana d’aquí a cinquanta o cent anys. D’allò que estic convençuda és que dependrà del que fem ara. Li dic que no amagui el català. El català és per tu, per mi, per tots els que vivim aquí. Li dic que hi havia un gran escriptor català que es deia Josep Pla que va dir: “El meu país és aquell on quan dius «Bon dia!» et contesten «Bon dia!»” “Tranquil·la, mare –em respon–. Tu tranquil·la. Jo sempre parlo en català, fins i tot amb en Diego, que acaba d’arribar de Jaén i ara s’asseu al meu costat a classe. Ja li diré que ha de parlar ben aviat en català perquè si no la nostra llengua podria acabar morint. Demà l’hi dic.”

La llengua és la gent que la parla... depèn de nosaltres que segueixi viva.