En aquests estranys moments en què el temps s’atura i l’espai es torna tou, incert, inestable, sento la necessitat de fer les coses a poc a poc, però ben fetes, de dir el que s’ha de dir a qui s’ha de dir, de fer el que cal fer per no oblidar el que és realment important i veritablement veritable. La mare, l’estimada Hermínia, ha emprès un llarg viatge fa uns dies a les vostres instal·lacions. Era fàcil estimar la mare, per sociable, pel seu etern somriure, pel càlid i acollidor blau dels seus, fins al final, preciosos ulls. Vull expressar-vos que jo, la Carme o Carmen per a segons qui, i les seves dues netes, ens hem sentit molt acompanyades en tot el procés, en la voràgine emocional, mental i física en la qual hem estat aquest mes i mig. Un fèmur trencat, la majoria se’n surt d’aquesta, però l’edat de la mare, ai no sé si ho fem bé, mare estem aquí i així ho sabem fer, acompanyant-nos. No sé si hem fet el millor que podíem fer, però sí que sé que hem fet el millor que sabíem fer. I desitgem fer-vos arribar el reconeixement per la vostra feina. Gràcies a l’equip mèdic, d’infermeria, de neteja, de guàrdia de nit, assistent social, rehabilitació, infermeria en pràctiques, recepció –desitjo no deixar-me ningú– per la humanitat, paciència, escolta, disponibilitat per resoldre dubtes, atenció, acollida, bona gestió entre la cosa normativa i la flexibilitat necessària per acompanyar, pel to atent i afectuós que hom necessita en aquests casos.