Ha fet cinquanta anys del primer concert de la Dharma i en farà quaranta-tres que van gravar el disc amb aquest títol. És rock passat pel sedàs de l’imaginari del grup de Sants potser no tan conegut com els seus Tramuntana, L’ou com balla i Diumenge, els tres que els situaren al capdamunt de l’estil de jazz, rock i folk mediterrani de la festa, de les cercaviles i de les revetlles, i de tants matisos que hi ha en tots ells, sempre lligats a aquesta terra. No oblidem tampoc L’àngel de la dansa.

Les cançons van sonar al pavelló d’un Santiago Bernabéu ple, eufòria col·lectiva per la mort el dictador, i hi cantaven alguna cançó en català, la resta eren instrumentals. Quan la gentada va sentir que allò que sortia barrejat entre els acords de la música era català, van xiular el grup.

L’anquilosament mental de l’Espanya de sempre. Si als setanta i començaments dels vuitanta, especialment trencadors i oberts, sentir rock en català va molestar gent de les Espanyes, vol dir que, obtusos, la seva divisa era i és la uniformitat, inculcada ja des del Consejo de Castilla, i les institucions hereves d’ara.