Un món feliç

Només el somiem. I no és pas aquell món que imaginà Aldous Huxley, sinó un de més amable on tots hi capiguem, i tots ens respectem i siguem respectats, i tots puguem treballar i guanyar-nos el pa i el sostre. Un món on ningú pugui arribar a convèncer-se que els seus egos poden justificar els seus actes per sobre de tot i de tothom. Un món on viure en pau. Un món feliç. Tinc gairebé noranta anys i he escoltat i llegit contínuament aquests propòsits, i contínuament m’hauré decebut. Els egos hi són, persistents, autocràtics, i curiosament tots prometen aquest món millor, però només el món propulsat per ells, “autodivinitzats”. Acabada la iniqua guerra nostra, s’imposà una pau paradigmàtica on qui establia i controlava el model quedava per sobre del bé i del mal. Seguí la del 1940/45, també amb el seu “personatge”. Semblava –i es deia– que aquella havia de ser la darrera, no era possible fer-nos més mal, i semblava que es podia assolir el món feliç. Però no, de guerres n’anaren sorgit de noves, constantment i arreu, i la fabricació d’armes –cada vegada més potents– és la gran necessitat i el gran negoci (les factures es cobren sempre sigui de la manera que sigui). Què importa la misèria que comporti a la gent, i qui són “la gent”? Només hi són aquells que admiren i segueixen l’Ego imperant. Els paradigmes són els mateixos. Tenim gent desplaçada, gent malvivint aglomerada en llocs inadequats, quan no inhòspits, gent sense pa, sense sostre, gent sense res perquè no se’ls deixa tenir res. I el manaire de torn bombardeja. I n’hi ha tants, de manaires!