Sobre l’acord pel català

Les coses es veuen més clares no tant mirant el que es fa i es diu sinó parant atenció al que no es fa ni es diu. El català, a més del problema de la immersió a les escoles, té un problema al carrer. La facilitat amb què tot convida a canviar de llengua. De vegades sisplau, altres per força. Hi ha dos coses que es podrien haver fet i no s’han fet. La primera, veiem com un govern catalanista organitza per alguns afers socials campanyes agressives que generen pressió social, ens expliquen qui té i no té la culpa i recorden que cal denunciar. Després, però, pel català, tot és voluntarisme i inclús potser, estimats catalanoparlants, potser una part de la culpa és nostra. La segona cosa que es podria haver fet és aprofitar el pacte amb el PSOE i els comuns per negociar també un marc espanyol que empara els catalanoparlants al carrer. Doncs bé, el primer “no” indica que el català un cop ha servit per bastir el govern autonòmic fa molta mandra i altres lluites són més lluïdes. El segon, que els qui manen de veritat no veuen en el catalanisme altra cosa que un condiment per al plat principal, i a veure quan caduca per canviar-lo per un altre gust. Certament, la defensa del català no depèn d’aquests protagonistes.