El 1927 va ser l’any que el meu estimat pare va fer l’escolaritat a l’Escola Domènec, de la Vila de Gràcia, una bona escola com moltes d’aquella època. La norma per als idiomes era: aprendre a llegir i escriure en català i en castellà, de la següent manera: una setmana en català i una altra en castellà, malgrat que governés el dictador Primo de Rivera. En acabar l’escolaritat tota la canalla dominava ambdues llengües.

El 1958 el pare va preguntar per una bona escola per a mi, a mossèn Batlle. El va adreçar al Lycée Français Collège International de Barcelone.

Als vuit anys, inici a l’espanyol; als onze anys, l’anglès; a l’hora de pati era una petita ONU: catalans, francesos, jueus, palestins, russos (pocs) i espanyols.

Actualment a l’escola pública hi ha bones i bons mestres, i es veu reflectit en la canalla.

El govern espanyol perd el temps en els seus atacs lingüístics, però no ho sap. Els catalans tenim les nostres arrels ben plantades. No arrencaran el nostre amor per la nostra pàtria.

Cal tenir, doncs, més fe, més persistència per la independència. Fer del nostre país un país pròsper i de benestar físic i psíquic.

“No té sentit recuperar forces si no és coratjosa la nostra forma de viure”, diu Carles M. Espinalt.