Estiu

He tingut la sort d’haver-me criat a un poblet petit, fent de pagès fins als vint-i-un anys. En aquelles èpoques els horaris els marcava el sol, i, des de maig fins a setembre, eren eterns; a més, des de mitjan juny fins a mitjan agost, pel tipus de conreu que teníem no es podia fer gaire feina “normal” i ens dedicàvem a fer les feines més dures i gruixudes que hi havia per fer, entre altres aixecar marges caiguts (marge = ”graó... revestit de pedres, que separa dues feixes o bancals ...”), fer llenya per a l’hivern tallant o arrancant pins i alzines prop dels conreus, etc. Això ho fèiem en ple estiu; problema? Cap, érem una mica rudes, però no rucs: al matí anàvem cap a la banda on hi havia l’ombra i a la tarda anàvem cap a l’altre costat, i teníem sempre a prop el càntir de fang negre de Verdú que mantenia l’aigua fresqueta. No teníem piscines, ni aire condicionat, ni aquest invent dels “refugis climatològics”, senzillament teníem sentit comú i no fèiem rucades, tot i pencar com rucs de càrrega. He volgut escriure això perquè sentint la matraca contínua de rècords (que no dic que no siguin reals) i això de “passeu per l’ombra i hidrateu-vos” qualsevol diria que les nostrades autoritats ens prenen per mesells... o bé en són ells; jo em decanto per la segona opció.