Els diferents governs gasten molts diners en informes, grups de treball, etcètera, mentre manquen professionals i centres terapèutics públics. No n’hi ha prou amb un telèfon de prevenció del suïcidi, com si a una persona amb trastorn mental complex li pogués servir. Els hospitals no poden rebutjar de donar ajut a qui el demana com fan ara (diazepam, xerrada i cap a casa) o prejutjant les famílies pel fet de demanar ajut per als seus familiars com si volguessin treure-se’ls de sobre, com ara alguns serveis d’urgències fan. Cal protocol, l’atenció psiquiàtrica que es reclama no és una mania familiar, és un tema vital per evitar autoagressions, agressions a familiars o tercers o que els agredeixin per haver-se posat en problemes. La salut mental és tan àmplia com la salut física, on no es barregen patologies (a cardiologia no hi ha malalts digestius, respiratoris, de pell). Cal més centres terapèutics que diferenciïn tipus de patologia mental. No més morts ni agressions per manca de recursos.