L’independentisme sempre estarà dividit. Abans de tenir la independència i després de ser independents. És inevitable. Com ser del Barça o de l’Espanyol. Per això hem d’aprendre a caminar i a avançar amb la divisió. Sense retrets. Cada opció defensant la seva. Conscients que sempre caminarem per camins diferents. Però procurant que siguin paral·lels i, al final, convergents. Quan diuen que el Procés ha dividit el país, els que ho diuen són els que no el volen. És clar que sí. Totes les opinions divideixen. Per això són diferents. Hem de mirar, però, que no ens separin. Però fins i tot això és inevitable. Qui hagi vist la pel·lícula de Ken Loach The wind that shakes the barley, sobre els darrers temps de la independència d’Irlanda, on un germà ordena l’afusellament del seu germà i en presideix l’execució entre plors, veurà com n’és d’inevitable la divisió. Deixem els retrets de divisió per als qui no volen la independència. Contrastem els parers. Exposem les propostes. Mirem de convèncer. Però abandonem els retrets d’un fet que si no es donava ens demostraria que no avancem.