Les nostres arrels

Crec, sincerament, que el problema de la convivència no existiria si molts fossin com la meva esposa. Ella sempre s’ha sentit orgullosa d’haver nascut i ser aragonesa. Però de molt xicoteta, la seva família es va traslladar a València, on es va trobar ben acollida, i va fer bons amics i amigues. Després, als quinze anys i per motiu de treball, junt amb la seva germana, va vindre a Barcelona, de la qual cosa em congratulo, perquè gràcies a això la vaig conèixer i formem una família. Avui dia se sent molt catalana i asseguro que és més catalanista que molts dels que han nascut aquí. Però ella continua emocionant-se quan sent una jota, o quan vam anar a falles. A més, haurien de veure com li brillen els ulls quan ens prepara una paella. A Catalunya, no hi ha cap problema a parlar castellà. Al contrari dels primers anys de la dictadura, en què estava prohibit el català. Tots podem expressar-nos en l’idioma que triem, però que seria enriquidor, per als castellanoparlants, saber l’idioma del país en què conviuen. En un món cada vegada més global, si ens sentíssim orgullosos de les nostres arrels, però si sabéssim estimar els pobles que ens acullen, apreciant les coses bones, crec que a tots ens aniria millor.