Cada nit, abans de dormir, en aquells segons de trànsit cap al subconscient, una petita part de mi viatja molt ràpid fins al racó més llunyà i perdut de la meva essència. Allà es despulla, s’arrauleix a terra i deixa que tot flueixi. Últimament li surt plorar, molt i desconsoladament, deixant anar totes les pors i tristeses. És per això que nit rere nit trigo una estona més llarga del normal a adormir-me, una petita part de la t(m)eva llum fa pampallugues, com exhalant per última vegada, i finalment es fon a la deriva. A l’alba, però, mentre el sol comença a treure el cap i van posant els carrers, es fa de dia, dins i fora. Amb tanta llum sovint oblido que en aquell racó llunyà n’hi ha una que ja no brillarà més. Ha marxat després d’acolorir-ho tot d’espurnes molt de temps, després de guiar-nos dia i nit. I potser d’això es tracta tot plegat; de comprendre que la llum apareix cada matí, però mai és la mateixa. Com diu la cançó: “Tan estrany i tan bonic, entre el miracle i el desastre és on vivim, cel de llums per fer-te feliç, brilla la nit i ho fa per tu perquè ets aquí, segur que sí...” Sospito que aquesta també és part de la lliçó; fins i tot les persones més pures, que més llum desprenen, moren, i no, malauradament no estem preparats per acceptar la naturalesa i significat d’una mort propera.