Diumenge passat, mentre anava en cotxe pel meu poble, em vaig creuar amb una parella de noies joves –devien tenir uns 15 o 16 anys– que anaven tranquil·lament agafades de la mà pel carrer. Una d’elles em va mirar i vaig pensar, tot i que és permès, en els problemes amb què malauradament encara es deuen trobar, avui dia, les parelles com elles; des de mirades d’incomprensió i de desaprovació fins a crítiques, insults o, fins i tot, alguna agressió. I és que si bé aquesta “escena” no és gens inusual, sí que es podria dir que encara no està del tot normalitzada i ben acceptada socialment. He llegit després a la premsa les normes que pensa imposar Qatar a totes aquelles persones que assisteixin al seu mundial com, per exemple, la prohibició de “mostres d’afecte” en públic, i de seguida m’ha vingut a la memòria la imatge d’aquelles dues noies, i he pensat que en aquell país, molt probablement, no podrien passejar juntes com ho fan sortosament aquí, a casa nostra, atès que Qatar és un dels 70 països del món on, segons Amnistia Internacional, són criminalitzades les relacions sexuals entre persones del mateix sexe. Un motiu més –he pensat jo– per no veure aquest mundial –de fet ja no vaig veure tampoc la supercopa d’Espanya quan es va anar a jugar a l’Aràbia Saudita–, anomenat tan encertadament “el mundial de la vergonya”, però també –crec jo– com a “la vergonya d’Occident”, per haver-se rebaixat, els països occidentals, a acceptar la barbaritat d’aturar totes les lligues internacionals durant quasi dos mesos per anar a jugar a un país on es vulneren els drets humans d’una manera tan injusta i vergonyosa.