Ja no sé què pensar. Si un dia, espero ser viva, haig de demanar perdó a ERC públicament, no dubteu que ho faré, perquè de vegades el camí més llarg és el que ens porta més ràpidament i sense perill on volem anar. Les presses no són bones. Ja hem viscut un fracàs i veig molta pressa per anar directes al següent, i no és bo. No soc política i no sé quin és el millor camí, però posar una data per proclamar la independència és una burrada de les més grosses que he sentit. El primer que cal fer és que els partits independentistes, conservant cadascun la seva identitat, vagin units a l’hora de prendre decisions, sense personalismes, cosa que avui sembla una utopia. Aquesta vegada, la independència s’ha de fer amb garanties. I això vol dir esperar el moment oportú, tenir diverses opcions per si en falla una i el suport de la UE o de qui sigui, i això, de moment, ho veig molt llunyà. No demanem pressa als nostres polítics. Saben, millor que nosaltres, el que han de fer i per què ho fan. Cadascú que confiï en els que ha votat. Potser sí que algun vol mantenir la poltrona, però crec que la resta treballa pel país, cadascú com sap i com, segons el seu punt de vista, equivocat o no, perquè som humans, li sembla que és millor. Estem en uns temps molts convulsos, no només aquí, sinó a tot el món. Confiem que tot sortirà bé, i si no hi surt, tampoc ens carreguem els qui manen. Tinc molt clar que fan el que poden ateses les circumstàncies! I una cosa molt important: ningú més a la presó per ideologia política! Al final, els qui hi van anar o es van exiliar va ser per complir el mandat del poble.